Nascuda el 1655 a Castelló, Maria Egual, marquesa de Castellfort, és de les poques dones que, en ple barroc -moriria el 1735- va fer literatura amb una evident regularitat i sembla, inclús, que va ser promotora de trobades acadèmiques, tot i que això no ha estat demostrat del tot. Però, si aquesta dona extraordinària -perquè practicava l'escriptura, cosa poc freqüent entre dones- ja mereix passar a la nostra història literària pel fet d'haver-nos deixat un manuscrit miscel·lani conservat ara a la Biblioteca Nacional de Madrid, allò que encara ens la fa més singular és saber que, a les acaballes de la seua vida, va decidir destruir tota la seua obra escrita, privant-nos, així, de conéixer la major part de la seua literatura, que abraçava gèneres ben diversos: textos dramàtics, novel·les, col·loquis i, com ja hem dit, poesia. Tot, tanmateix -fins on podem saber- va ser escrit en castellà.
El bibliògraf Ximeno, pel 1749, ens deia que tres volums manuscrits havien pervingut al nét de l'autora, Nicolau Peris, el qual hauria tingut la intenció de donar-los a la impremta -cosa que no va succeir. I al costat d'obres poètiques, ens consten les comèdies Los prodigios de Tesalia i Triunfos del amor en el ayre -amb música-, a més d'una Loa per a la comèdia d'un altre autor i un Romance a la Adoración de los Santos Reyes. El conjunt fa l'efecte claríssim de ser semblant al que coneixem del valencià Josep V. Ortí i Major i del fill de Morella, Carles Gassulla d'Ursino, coetanis de Maria Egual i tots dos, també, amb obra molt semblant. Els dos, però, amb obra en valencià que ens ha pervingut, per molt que la major part dels seus escrits siguen en castellà. La qual cosa, segurament, ens hauria de fer pensar en la possibilitat d'una Maria Egual també bilingüe, a l'hora d'escriure.
Tant Ortí com Gassulla ens van deixar obra manuscrita i impresa, de molt diferents característiques. La part més interessant, als nostres ulls, ara, és la que no va arribar a estampar-se i que només ha arribat a nosaltres molt fragmentàriament. Malauradament, en el cas de la marquesa de Castellfort, la fortuna li va ser més adversa: tal vegada, per la seua voluntat de destruir allò que havia fet. I, possiblement, com a resposta a una pressió social, que no veia bé que una dona pogués escriure: una activitat clarament «masculina». Una llàstima, haver perdut tot aquell treball intel·lectual d'aquella dama valenciana que pocs recorden ara.