Una crònica urbana a la valenciana? Una novel·la a l´americana? Una confessió íntima? Una catarsi? Una ficció realista? Testimoni personal? Memòria? Literatura. O com diria l´autor: Li-te-ra-tu-ra. I de la millor. Això és València sic transit de Francesc Bayarri. El relat vigorós d´una època i d´una ciutat perdudes en la mediocritat democràtica d´un temps i d´un país. La descripció potent d´un desastre col·lectiu i d´un fracàs generacional alhora.
El personatge protagonista, un periodista que té el mateix nom que l´autor, Francesc, defineix la colla de companys de viatge vital així: «participàvem de la primera generació de la història que havia estudiat a les universitats, havia fugit de la fam i l´economia de subsistència, viatjava per Europa sovint i que, malgrat aquesta condició privilegiada inimaginable per als nostres avis, i encara els nostres pares, s´arrossegava insatisfeta per la vida i reclamant uns drets imaginaris que mai s´acabaven de plasmar, i això ens feia irracionalment desgraciats».
Una generació jove frustrada, la dels personatges d´aquesta novel·la „tots: ells i elles„, reconvertits pel poder, per la política, pel pas del temps i per una història sense història, en mediocres «oficinistes», forçats a sobreviure en una modernitat a deshora „sexe, droga, rock-and-roll, tuguris i despatxos„, en una borratxera tòxica que els aboca al vòmit sarcàstic, a la desgràcia d´haver nascut i viscut en una ciutat, València „l´escenari estimat de les seues vides individuals„, durant la segona meitat del segle XX, el llarg període de la «ban
alització de la cultura». Un «exili interior» de quaranta anys mesquins, un exercici diari de supervivència assumida com una fatalitat social.
Una generació abocada a l´èxit també „al privilegi, diria jo„, d´envellir i no morir en l´intent, de poder madurar i no de podrir-se mentalment, per tal d´arribar un dia a escriure una novel·la, com aquesta de Bayarri, que els fa humanament rellevants. Perquè València sic trànsit és el descarnat document d´una salvació, la de la literatura en majúscules. LI-TE-RA-TU-RA. Una salvació, catarsi o miracle, sentida com a ficció real.
Mai no s´havia escrit una novel·la valenciana que mostrara la misèria civil i mental d´una època tan gràficament, tan eficaçment. Una novel·la que, en la línia que va de Truman Capote a Philip Roth passant per Albert Camus i una part de la narrativa centreuropea del segle XX, mostrara sense subterfugis la societat valenciana. Ai, València! Mai no és tard, doncs, per a llegir una novel·la brillant com aquesta, una aparaulada filmació en fosc de la realitat viscuda.