Al juliol de 2011, vaig escriure dos columnetes d´estes referides als accents diacrítics (ara arreplegades en el llibret El valencià és fàcil, Reclam Editorial, Alzira, 2016). I en la VI Jornada de TFV vaig presentar, amb Jordi Giménez, una comunicació titulada Els (prescindibles) accents diacrítics. Mai he vist la utilitat d´eixos signes, llevat, potser, d´un cas o dos. En la crítica a les titles diacrítiques seguia posicionaments o opinions de grans mestres de la nostra llengua com Josep Giner, Francesc Ferrer Pastor, Manuel Sanchis Guarner, Joan Solà, entre els traspassats, i d´Abelard Saragossà, Albert Pla Nualart, Vicenç Pagès i altres. Per eixos articles, crítics amb l´obligatorietat normativa dels esmentats accents, vaig rebre unes quantes invectives de defensors/ores d´eixos signes, amb un taranna molt doctrinari, com si les nostres normes lingüístiques foren una mena de veritat revelada. «La normativa està fixada i no calen revisionismes despersonalitzadors», m´escrivia una coneguda professora, igualant les regles gramaticals nostrades a un alcorà o a un catecisme preconciliar. També vaig rebre alguna floreta de desqualificació professional i personal. Ara, la Secció Filològica de l´Institut d´Estudis Catalans ha proposat al Ple de l´entitat la reducció a 14 (després en són 15) els casos d´accent diacrític, i que la resta, fins a 150, segons diuen que consten en el DIEC2, puguen obviar-se. Per cert, jo no sabia que n´hi havien tants. En un article de fa uns quants anys, Joan Solà es queixava que en tinguérem massa, però ell en comptava 64, més formes flexives. I és que la barbaritat quantitativa d´eixos signes feia que, fins i tot, l´admirat mestre de la llengua, com era Solà, no deguera tindre´ls tots controlats. I és hi han coses en la normativa que semblen arcans.
Els 14/15 accents diacrítics que es conserven, segons l´acadèmia normativa catalana, són, si s´aprova la proposta de la Secció Filològica de l´entitat, els següents: «bé» (possessions; adverbi; conjunció); «déu/Déu» (divinitat); «és» (forma del verb «ser»); «mà» (part final del braç); «més» (quantitatiu); «món» (univers, planeta que habitem); «pèl» (vellositat); «què» (interrogatiu/relatiu tònic); «sé» (forma del verb «saber»); «sí» (adverbi, afirmació); «sòl» (el terra); «són» (forma del verb «ser»; «té» (forma del verb «tindre»); «ús» (acció d'usar, substantiu; «vós» (pronom personal fort, forma de respecte, vosté). És a dir, la norma és reformable o revisable. No és un dogma de fe. Felicitacions. Josep Giner opinava que els diacrítics haurien de ser només d´ús potestatiu. Sanchis Guarner, en la seua Gramàtica valenciana (Ed. Torre, 1950), sols els considerava recomanables, per tant, no obligatoris. Ferrer Pastor, partidari d´una dràstica reducció d´eixos signes, postulava que no foren avaluables en l´ensenyament. La resta dels lingüistes mencionats més amunt també han qüestionat, d´una manera o d´altra, la regla de l´accent diacrític. Jo opine que haurien de ser tots potestatius, com deia Giner i, si de cas, recomanar el «què» interrogatiu i el «sí» afirmatiu. La resta són igual d´innecessaris que «cap», «bot», «clau», «moll», «part», «poll», «pot», «port», «riu», «sa» i més dos-centes paraules homògrafes que mai han dut diacrítics.