Aquests donyets són prou baixets, més o menys com un llapis o un bolígraf, però n´hi ha de més grossos i més prims. Les seues vestimentes són molt diverses, perquè segueixen diferents modes que han anat copiant al llarg dels anys: alguns vesteixen com els rapers; uns altres, com els punks; també n´hi ha de roquers i, fins i tot, algun s´ha deixat veure amb l´equip complet d´algun famós club de futbol.
S´alimenten principalment de les sobres dels entrepans i els sucs dels xiquets, i no tenen miraments per a capbussar-se a les papereres, que deixen netes de qualsevol resta comestible. Alguns d´aquests donyets són tan fartons que es mengen fins i tot el paper de plata i les bosses de plàstic.
Normalment estan amagats en qualsevol racó de l´aula mentre noten la presència dels xiquets, i, sobretot, la de la mestra, a qui tenen especial terror (el seu to de veu els petrifica). Solen ocultar-se darrere dels radiadors i els armaris de la classe, on tenen una espècie de nius-llits enganxats a la paret. En ocasions es queden adormits en qualsevol lloc, sobretot després de jugar, menjar o ballar; aleshores, s´adormen com l´algeps sense pensar en les conseqüències: s´arrauleixen, per exemple, a la prestatgeria dels jocs de taula, entre les fitxes del parxís o dins de la capsa del dòmino. Uns altres han arribat a adormir-se davall dels llibres de matemàtiques o de llengua.
Quan els xiquets ixen al pati, o quan a la vesprada se´n van a casa, els donyets es desperten els uns als altres i ixen dels amagatalls. Aleshores comença la gran festa: primer es dediquen a fartar-se de menjar i a beure tota l´aigua que poden. Quan han cobert les seues necessitats, tornen a la classe i engeguen l´ordinador, ballen esbojarradament i, després, es tiren a terra i riuen durant un parell d´hores per a relaxar-se.
El seu joc preferit és canviar les coses de lloc, ocultar les gomes d´esborrar, els llapis, els llibres i les llibretes, que després fan aparéixer de nou en llocs insospitats. Una vegada a l´any, fan un concurs per a veure a qui se li acut la broma més pesada.
Quan arriben els xiquets a l´endemà, no troben les seues coses i ho comuniquen a la mestra. «Com no aparega el llibre de Joan, no tindreu pati en tota la setmana...».
Però el llibre no apareix, ni tampoc la llibreta d´Anna, ni la de Maria ni la de Lluís. I els pobres es queden tota la setmana sense pati. Llevat que els donyets de la classe es decidisquen a tornar les coses al lloc.
FADA DELS QUADRES DEL SALÓ
questes fades són una espècie molt estranya. Viuen dins de les pintures o làmines emmarcades que la majoria tenim penjades al saló, als corredors o al rebedor de casa. Sembla que no es reprodueixen amb facilitat, per la qual cosa poden ser considerades una espècie en vies d´extinció.
Vos contaré, per exemple, el que va succeir en una ocasió a un bon amic meu, el professor Tonino. Al saló té un quadre amb un paisatge de riu a poqueta nit. El riu, flanquejat per diversos xops daurats, és ample i d´aigües tranquil·les amb reflexos taronja i violeta, com el cel que es reflecteix en la superfície. En l´aigua es veu un tronc surant a la deriva. Al fons, el curs del riu gira cap a la dreta sinuosament.
El professor Tonino em cridà un dia, preocupat, pregant-me que acudira a sa casa. Hi vaig anar tan bon punt vaig poder, i em portà ràpidament davant del quadre que he descrit. Pel que es veu, en la pintura s´havien produït canvis estranys sense cap explicació: els reflexos de l´aigua, abans daurats, ara eren negres, igual que el cel, que s´havia tornat tempestuós; el tronc que surava a la deriva havia desaparegut; els xops es veien nus, no quedava cap fulla a les branques. Segons em digué, ja feia tres dies que canviava en algun detall cada matí.
Vaig observar el quadre detingudament i vaig assegurar al meu amic que, sense cap dubte, es tractava de fades o donyets. Per a confirmar les meues sospites, decidírem muntar guàrdia tota la nit. Quedàrem a la mitjanit davant del quadre, cadascun a la seua butaca i fent torns d´observació intensiva amb l´objectiu de captar com es produïa qualsevol mínim canvi en la pintura.
De sobte, per darrere dels xops nus, em semblà veure unes ombres esvarant-se per la terra del paisatge. Vaig traure dues lupes de la meua bossa de mà i vaig fer senyals al meu amic perquè s´acostara. Ens quedàrem immòbils amb les lupes enganxades a l´ull. Allí estaven: fades! Fades diminutes, cadascuna d´elles amagada darrere del tronc d´un xop.
De colp, les fadetes isqueren dels seus amagatalls, armades de paleta i pinzell, i, amb veloços moviments sobre el llenç, desencadenaren una imponent tempesta al cel de la pintura: la pluja queia ara a mars sobre el riu negre; el tronc desaparegut sorgia de nou arrossegat per les aigües; els xops s´agitaven sacsejats pel vendaval. Passats uns instants, cadascuna de les diminutes fades tornà a ocultar-se darrere del tronc del qual havia sorgit.