Com cada matí, s'ha alçat amb el sol, s'ha vestit amb la camisa de seda de coll obert i els pantalons de drap negre, s'ha calçat les botes de pell de vaca, s'ha col·locat el barret de palla d'ala ampla i s'ha pentinat amb els dits la llarga barba blanca. Sempre li ha agradat mostrar un aspecte pràctic i pintoresc a la vegada. Abans de baixar, mira uns segons un capoll del roser enfiladís que aguaita per la finestra de l'habitació i imagina la intensitat dels matisos dels seus pètals representats sobre un llenç amb generosos pessics de groc cadmi. Està llest per a mamprendre una nova jornada de treball a Le Clos Normand, la seua propietat a Giverny, a Normandia, comprada fa quatre dècades, que comprén la casa, un edifici rústic i acollidor, i un hort de quinze hectàrees. Un verger encisador prenyat de caputxines, roses, peònies, lliris, tulipans, roselles, iris i margarides; un paradís particular en què no hi ha res a l'atzar perquè tot ha estat modelat per ell amb l'única intenció de pintar-ho.
Amb passos lents, es dirigeix a l'estany acompanyat de la seua fillastra, que l'ajuda a portar els estris de pintar. Germaine sap que ha de disposar el cavallet i la tela al mateix lloc d'ahir, enfront del pont de fusta, a tocar del bosc de bambús. Un racó especial, màgic: les branques de les glicines pengen damunt de la barana del pont que l'artista va manar construir seguint el models que apareixen en els gravats orientals que col·lecciona, les fulles tendres del ginkgo biloba s'albiren darrere dels salzes i una estora de colorits nenúfars procedents d'Egipte i d'Amèrica del Sud cobreixen l'aigua quasi per complet. Claude agafa la paleta i s'aparta uns metres del quadre que va començar fa un parell de dies. L'observa amb calma uns minuts i l'ull torna a compondre allò que el pinzell ha separat. «He d'aconseguir plasmar-hi l'atmosfera: la pols, l'aire, la llum...», remuga. Ha retratat aquest paisatge aquàtic més de dues-centes vegades amb el desig de capturar l'instant i l'irrita la incapacitat per traslladar al quadre tot el que hi veu. Ni usant les dues mans alhora atraparia cadascuna de les meravelles que hi contempla; a penes duren uns minuts. Els canvis lumínics l'obsessionen. Persegueix la llum. Tant li fa si banya els penya-segats d'Étretat, el Parlament de Londres o la Catedral de Rouen.
Ha complit els huitanta anys i els problemes de visió empitjoren. Així i tot, dia rere dia, hora rere hora, Claude Monet seu davant del cavallet, mulla els pinzells en l'essència de trementina i, amb tocs de verd i vermelló i grumolls d'indi blau, tracta de preservar la bellesa fugaç que resplendeix sobre els nenúfars.
