Quan va morir Maria Celidònia Palop, a qui tots coneixien com la Palopa, no va anar ningú al seu sepeli. Només acompanyava el seu cos mort el soterrador, el qual, sense conéixer les coses que passaven al món -perquè, en realitat, mai no s'havia assabentat de quasi res, més enllà del seu ofici, i amb prou pena sabia parlar-, va anar a per la morta, quan li ho varen dir, la posà en la caixa de pi pintada de mangra que ella mateixa s'havia fet fer ja feia moltíssims anys, la pujà al carro i se l'emportà allà on tantes vegades ella li havia dit que hauria de deixar el seu cos sense vida, algun dia imprevisible, perquè no hi havia res, en aquesta vida, més imprevisible que l'hora de la mort. Però, no hi assistí ningú més. No anà cap dels coneguts de Maria Celidònia, ni cap dels seus parents, ni cap dels qui treballaven per a ella, ni cap dels qui li devien tants favors. Ningú. I tot per la gran desgràcia d'aquells dies i per la gran por que hi havia al poble i a tota la contornada, per la guerra que feia ja uns mesos que havia començat i que havia provocat que tots fossen enemics de tots i procurassen no trobar-se, per no haver de dir-se de quin bàndol eren. I per això, per no veure's els uns als altres, no hi anà ningú, dels vius. Ara bé: dels morts, dels qui ja feia temps que havien deixat la present vida, hi anaren tots.
Acudiren tots els que ella, al llarg de la seua llarguíssima vida, havia vist portar al cementeri -sovint sobre el mateix carro on anava llavors el seu cos-, acompanyats per mig poble o pel poble sencer. I, encara, molts altres més dels qui només havia sentit parlar, perquè ja feia anys, dècades o segles que havien mort. Tots aquells, volent-li estar al costat en aquell darrer viatge que faria, en aquest món, li varen fer processó, també, des de la porta de sa casa fins al nínxol que des del primer moment havia escollit, quan va manar fer aquell panteó, esperant poder posar-hi un dia, en aquella casa dels morts, els ossos de l'espòs que va morir a la Guerra dels Mil Dies: aquells ossos que durant més de trenta anys havia fet cercar i que ningú mai no havia pogut trobar enlloc. Però allò ja no li importava massa, ara. Perquè, finalment, podria saber la veritat. La veritat certa i única que només es pot conéixer després de la mort, on ja no és possible interpretar res, sinó tan solament saber.
Plovisquejava lleugerament sobre el taüt de pi que havia estat tants anys amagat a la pallissa del mas i el color rogenc de la mangra anava enfosquint-se, per l'aigua. De tant en tant, el cos de Maria Celidònia Palop, ressec com una fulla de parra a l'inici de l'hivern, trontollava, pels sotracs de cada clot per on passaven les rodes del carro que li feia el trasllat, i que, per això, podia sentir com avançava el camí, malgrat que Maria Celidònia Palop se sabia morta finalment i ben morta. També sabia, de la mateixa manera, que tots els difunts que ella havia acompanyat a sebollir -i pels quals havia pregat tants dies i tants anys, passant les denes del rosari, en les fosques vesprades de l'hivern- estaven ara al seu costat. I des dels seus ulls menudíssims -que ja eren quasi cecs totalment per les lleganyes que a poc a poc li'ls havien anat tancant-, des d'aquells ullets seus que semblaven una minúscula pedreta preciosa enmig d'un forat de carn sense una sola pestanya, perduts entre les arrugues de la seua cara eixutíssima, cercava saber si el seu marit també hi era, entre els de la comitiva que sols ella podia veure.
I si al remat no era així, les seues sospites més tèrboles i que mai no havia confessat a ningú -aquelles que l'havien rondada tota la seua vida, quasi cada dia, quan es posava al llit-, s'anaven a complir: ella sempre va pensar que el tinent coronel Prudenci Ramon Palop Tarragona, que un dia es convertí en el seu marit i espòs, no havia mort en aquelles batalles, a Colòmbia, intentant evitar la separació del Panamà, com se'ls havia assegurat i com deia aquella carta que ella sempre s'havia mirat amb tant de recel. I aquell pensament l'havia trastornada cada dia, a pesar que no havia volgut donar-li mai massa crèdit, ni donar-lo per absolutament cert, i malgrat la insistència amb què se li representava aquella vida ignota del seu home, camuflat en aquelles terres estrangeres i al costat de gents també estranyes.
Però ara, quan ja tot era definitiu, quan ja res no podria canviar-se, ella sabia que, si estava mort, si realment va morir a Amèrica, en aquelles batalles, l'esperit del seu espòs apareixeria en el soterrar seu, malgrat totes les distàncies i els oceans d'aigües i de temps que hi havia pel mig. I, si no ho estava, si encara vivia, o si ja havia mort de malaltia o de mort natural, després d'una vida còmoda i feliç -o desgraciada i trista-, amb fills i filles al costat d'una altra dona, ella, que havia sabut esperar tants anys per casar-se amb ell, i que, després, l'havia sabut esperar sempre, sent ja vídua, en aquella hora del seu soterrament no podria sentir-ne la presència, no el podria veure amb els seus ulls de morta, que tot ho sabrien veure i conéixer. Tanmateix, fos el que fos, finalment, Maria Celidònia Palop no podria explicar res del que llavors coneixeria certament a cap altra persona viva i, així, tenir el gust de saber-se, una vegada més, posseïdora de la veritat i ben carregada de raó; de reconéixer-se, una vegada més, certa i exacta en les seues premonicions i en la seua saviesa incomprensible quasi per a tots, com sempre ho havia estat, durant tota la seua vida, i sense que ella sabés, exactament, el perquè d'aquella seua llum que, malgrat tot, no li aprofità gens per a resoldre les coses que més li importaven, aquelles que hauria volgut saber abans que passassen, per evitar-les. Perquè a la fi, tot allò que ella coneixia, ho descobria per als altres i sense saber com, i poc o gens les sabia conéixer per a ella o per als seus.
Però també és cert que ella sempre ho havia sabut, tot allò: sempre havia imaginat tota aquella processó. I, sempre -una paraula que la Palopa no pronunciava quasi mai, excepte quan estava molt segura, perquè sabia perfectament què significava-, volia dir, des que s'havia fet vella: des d'aquell moment va saber que al seu soterrar ja quasi només assistirien els morts. Ho sabia sense conéixer el motiu i sense poder explicar-ne els detalls. Ho sabia i li bastava, perquè comprenia que no podia fer res més. I malgrat això, no havia pogut imaginar-se que allò encara seria més tràgic del que ella havia suposat. Justament, perquè el dia del seu soterrament el món es trobava en guerra i la gent -avalotats els uns i temorosos els altres-, sense saber què fer ni cap on pegar molts d'ells, no havien pogut parar-se a pensar en el seu decés o, si l'havien sabut, no li havien donat cap importància, perquè ja tenien prou amb resoldre les seues coses. I ella els comprenia i sabia que no podien fer res més. El món tornava a enfonsar-se en una altra guerra i no podia tenir cap transcendència que una dona vella s'hagués mort, amb tants anys com portava a la seua gepa.