La paraula «reballar» és una veu molt expressiva de la nostra llengua, té força i contundència en la comunicació. La primera definició de «reballar» en el Diccionari normatiu valencià és ‘llançar amb força (una cosa)’, «En el llançament de javelina és un campió, la reballa més llarga que ningú», «Estava tan enfadat que ha reballat la botella per la finestra i ha trencat els cristalls del seu mateix cotxe». També és ‘desfer-se d’alguna cosa que ens destorba’, ‘expulsar a algú d’un lloc, despatxar-lo’, «Pepi estava farta dels zels del nóvio i l’ha reballat de sa casa i del seu costat», En l’esport de la pilota valenciana «reballar-la» és ‘traure, posar en joc la pilota amb la mà, llançant-la sense botar-la ni colpejar-la’. També denomina, en el joc de la pilota i altres jocs, ‘el llançament d’una moneda a l’aire per a decidir la posició dels dos equips o altres situacions que es decidixen a cara o creu’. És una paraula molt pròpia i molt característica de la parla valenciana, que no té una traducció o equivalència exclusiva en castellà. Les veus de sentit més aproximat en la llengua veïna són: «arrojar», «lanzar», «tirar», «despachar», «expulsar», segons els sentits. Eugeni S. Reig, conscient de la genuïnitat del verb «reballar» en esta llengua, l’inclou en El valencià de sempre, i cita a Enric Valor i a Toni Cucarella com a literats que han emprat eixa paraula en les seues obres. També l’han usada Emili Casanova, Vicent Pasqual, Rafa Gomar, Manel Joan i Arinyó, Jordi Colomina, Jordi Raül Verdú i Juli Alandes, entre altres, com informa el Corpus Informatitzat del Valencià. Sinònims totals o parcials de «reballar» són «llançar», «refilar», «tirar», «despatxar», «expulsar».
I una cosa que pot ser reballada, refilada o llançada és un «cudol», que com sabem és ‘pedra, més o menys arredonida, de grossària variable, com un ou, com una pilota de mà o més, que es pot agarrar i subjectar amb la mà’, ‘fragment de roca dura, de dimensions variables i de forma més o menys arredonida per l'acció de les aigües i del redolament’, ‘Mare, el meu germanet no està bé, m’ha reballat un cudol més gros que un ou, que si em pega, em mata’. Eugeni S. Reig també registra la veu «cudol» en El valencià de sempre i esmenta a Jordi Valor i Serra i a Toni Cucarella com a usuaris literaris d’esta paraula.
I un colp de «cudol» és una «cudolada». Això va rebre un cosí meu fent arca de jovenets, una cudolada en el cap, que li va fer un trinxo, que és ‘una ferida en el cap’. Però de les arques i dels trinxos, en parlarem més un altre dilluns.
Nota d’errada. En la columneta titulada «El Consell Valencià de Cultura presenta dos llibres sobre Sanchis Guarner», de Levante-EMV, del 15-02-2022, firmada per mi, es deia «Manuel Sanchis Guarner (València, 1921-2022)». Els números que indiquen anys de naixença i òbit estaven errats. Devia dir «(València, 1911-1981)», anys en què va nàixer i va faltar Sanchis Guarner. Disculpen l’error.
