Dénia, platja de les Rotes, 6.53 am, 11 de març. La inspectora Castro talla de colp el dejuni amb un glop llarg a una ampolleta freda de café preparat. El seu estómac rep la beguda amb retorçons. És dolça i fa bon gust. No li desagrada. Però el seu cos està a punt d’esguerrar-se com una corda tibant. Des de l’aparcament del restaurant Ca Nano, segueix fil per randa l’operatiu, connectada a la ràdio del Peugeot 3008 i a escassos cent metres de l’objectiu. Al volant s’asseu el subinspector Calabuig amb les orelles ben parades. De moment tan sols se sent el soroll blanc de l’emissora. La calma abans de la tempesta. Perquè quan el cercle solar comença a fer-se visible sobre la mar, els comandaments sobre el terreny donen l’ordre perquè s’inicie l’operació.
Els grups d’assalt boten la tanca del xalet per tres punts diferents. El primer grup ho fa per la façana –a primera línia de mar– enfilant-se vora la porta principal que dona a la carretera del Barranc del Monyo. El segon, pel mateix frontal, però amb uns deu metres de separació. Mentre que el tercer grup penetra pel lateral del carrer de la Via Làctia, just per l’espai que queda entre la casa principal i l’adossat dels convidats.
Irene Castro escolta, inquieta, les ordres executives dels caps dels escamots i es belluga nerviosa al seient del vehicle policial d’incògnit. S’empassa d’un sol glop la resta del café. Vicent Calabuig posa les mans al volant, preparant-se per a moure quan toque.
«Amunt, ràpid!»
Amb les escales de mà contra la paret, els caps de pont prenen la iniciativa. Asseguren el perímetre després de saltar els poc més de dos metres del mur exterior. S’agenollen rere els arbusts amples de boix que decoren el jardí mentre cobreixen l’entrada dels seus companys que se’ls hi afegeixen en successives onades. Cada grup avança sigil·losament, desplegant-se en direcció a la casa, mirant de mantenir tot el perímetre sota control.
«Aclarit!»
La inspectora respira alleujada. Sent un segon «Aclarit!», i tot seguit un tercer «Aclarit!». Segons els documents del registre, tota la propietat ocupa 3.254 metres quadrats, dels quals 1.200 estan construïts en dos edificis separats per dues grans piscines i una zona enjardinada, habilitada amb cura per a fer-hi festes. Les imatges del satèl·lit de Google els havien permés fer-se una idea molt precisa de l’espai i de tot el que s’hi trobarien. La casa principal és un modern edifici d’estil racionalista de tres pisos, tot blanc i amb grans vidrieres a les parets frontals que encaren la mar. El pavelló dels convidats és molt més menut i d’estil més clàssic. La finca pertany sobre el paper a l’empresa Rotes Investment Properties SL, amb seu a Liechtenstein, però la inspectora Castro sap ben bé que l’amo, allí, és Sergei, el Gat, Saujman, ciutadà rus de cinquanta-nou anys, resident a Espanya des del 2012.
«Alto! Policia! Les mans al cap!»
«De genolls! De genolls, he dit!»
Des de la ràdio senten com han pres contacte amb els primers habitants de la casa.
«Ja som al rebedor. Aclarit!»
«Cuina aclarida!»
«Procedim a pujar al primer pis.»
Els agents avancen ràpidament i sense trobar-hi resistència, encara que Castro és conscient de la perillositat dels elements de la casa i ha preferit anar sobre segur amb la intervenció dels GEO.
«Perímetre assegurat. Ja no hi ha cap perill.»
El sergent que comanda l’assalt els avisa per ràdio i és llavors quan el subinspector Calabuig gira la clau del contacte i el cotxe comença a circular suaument en direcció a la carretera per enfilar cap a la finca. El portal principal ja està obert i creua pel jardí fins a aturar-se davant la casa principal.
L’oficial al càrrec ve a rebre’ls i els saluda.
–Hem detingut sis persones –informa–; les hem reunides al saló principal. La inspectora respon amb un quasi imperceptible «gràcies».
Irene Castro, seguida de prop pel subinspector Calabuig, avança triomfal per l’interior de la casa després que la infanteria li haja aplanat el terreny. El palauet és ple d’espais amplis i diàfans. Arriben al saló principal. Malgrat l’hora, la llum del sol ja hi penetra generosament per la vidriera, un enorme panell circular de sis metres de diàmetre al capdamunt de l’estança. Al bell mig, una font de pedra d’on l’aigua brolla de la boca de dos dofins. A l’esquerra, una barra americana i uns prestatges farcits d’ampolles de licors. Sofàs de pell blancs per tot arreu. I una enorme llar de foc a mà dreta.
Escarxofats en un dels sofàs, i en calçotets, tres homes amb trets de l’Europa de l’Est, somrients. En un altre dels sofàs, dues dones i un home d’aspecte clarament local –vestits– s’hi asseuen. Castro dedueix, per les seues cares blanques de pànic, que deuen formar part del servei de la casa. Dels tres que riuen desvergonyits, el del mig és un home assocat i de cabells negres. Els altres dos són un parell d’armaris, amb braços com puntes de piconadora guarnits amb tot de tatuatges.
El subinspector Calabuig aprofita per a fotografiar-los.
El d’enmig mira a càmera i fa el signe de la victòria amb els dits, absolutament despreocupat.
–Senyor Saujman –diu Castro fitant-lo amb duresa–, està vosté detingut.
Sempre sent un gran plaer en dir aquestes paraules. Les deixa caure rítmicament. L’home, però, no sembla immutar-se.
–I es pot saber per què? –s’afanya a dir, amb un deix de menyspreu.
La inspectora, llavors, fa un colpet de cap fent-li entendre al seu company que ara és el moment de recitar-li el plec de greuges. El subinspector Calabuig s’aclareix la gola abans de parlar. Es treu de la butxaca un full i li’l llig de dalt a baix, projectant la veu perquè se’l senta amb claredat.
–Blanqueig de capitals, evasió d’impostos, suborn a funcionari públic,
manipulació per alterar el preu de les coses, pertinença a organització criminal –ara més lentament, com assaborint les paraules en la boca abans de deixar-les anar– i quatre assassinats.
Sergei no perd la calma en cap moment.
–I amb quines proves m’acusen de tot això? –reclama,
burleta.
–Açò ja ho veurem en el seu moment –intervé Castro.
–Hem trobat diverses armes a la casa –diu un agent que acaba d’entrar al saló.
Un dels «armaris» que seuen amb Sergei s’esvalota.
–Tinc permís d’armes en regla i totes estan degudament registrades! –crida, amb un fort accent estranger.
–Bé, això ja ho veurem –el talla durament Castro.
I dirigint-se a la resta d’agents, els mana escorcollar la casa.
–Tota la documentació, divises, armes. Ah, i aquests –afegeix, mirant els tres russos–, emporteu-vos-els. Als altres els preneu declaració i els podeu deixar marxar.
Els del servei, en sentir-la, semblen ara un poc més alleujats. El Gat Saujman i els seus dos soldats no han deixat de somriure, com si tot allò no anara amb ells.
Abans que abandone la sala, Sergei la crida ben fort.
–Ei, preciosa!
La inspectora es gira, malcarada.
–Em deixeu vestir-me, almenys? –parant les mans i assenyalant-se els calçotets.
Ella ni s’esforça a contestar-li.
–Que no us enredren –diu als seus agents.
I, acompanyada del subinspector, pren el camí cap a l’eixida.
