Levante-EMV

Levante-EMV

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Allau de visitants, crítiques i elogis a la nova plaça de la Reina

59

Així llueix la nova plaça de la Reina després de la reforma integral Daniel Tortajada i Loyola Pérez de Villegas

«Ja han obert la plaça. Anem-la a veure!» era una de les expressions que més s’escoltaven als voltants de l’espai més esperat i més comentat de la història recent de l’urbanisme de la ciutat. Més fins i tot que la plaça de l’Ajuntament —fins que se n'escometa la vertadera reforma—. La plaça de la Reina ha obert les portes o, dit d’una altra manera, ha retirat les tanques després de quinze mesos d’obres i ja està a lliure disposició dels usuaris.

És una reforma per a la qual no hi ha escala de grisos. La ciutat té la seua polarització i els debats s’enrareixen, quan no envileixen. El resultat, que ja es pot xafar o recórrer, no és, ni de bon tros, una ruïna per a continuar destrossant la ciutat. Afirmar això és mentir. Tant com pretendre que la reforma siga una meravella de l’urbanisme ciutadà que hauria signat Jane Jacobs com a obra pròpia. Afirmar això també és mentir. El zero i el deu absolut només parteixen del fanatisme.

Al final, les places són del poble. I al poble, se li pot preguntar. I recopilant les opinions se substancia una oració composta: «Està bé, però...». Que indica la sensació agradable que suposa acabar amb un espai que formava part de la jungla de l’asfalt i la sensació d’objecció que suposen els defectes que se li extrauen d’una primera experiència sobre el terreny.

I aquesta, vistes les opinions, és la que s’esperava. A favor, que s’ha guanyat l’espai. En contra, que no s’ha aprofitat la reforma per a fer una plaça més «d’estar» que «de passar», especialment en una part important de l’any. Perquè València és mediterrània i calorosa. Que la gent passe les hores a la plaça, en els seus 900 metres de bancada, es podrà fer en determinats mesos de l’any o a determinades hores. Durant gran part del dia en els mesos d’estiu, per descomptat, no.

En qualsevol cas, la plaça l’ha colonitzada el vianant. Dijous va ser motiu de visita massiva, especialment de vesprada. Només caldria, d’altra banda. Que per a això està. És un espai guanyat en una ciutat on, fins ara, les places emblemàtiques eren rotondes i que, malgrat tot, van adaptant-se als nous temps.

Así se abre el nuevo baño público de la Plaza de la Reina

Així s’obri el nou bany públic de la plaça de la Reina Moisés Domínguez

«Bé, però... falta verd», «bé però... hi ha massa ciment». Són dos dels peròs que fa un grup de persones majors que van acudir ex professo. Un altre veterà es queixa dels «sarcòfags», els controvertits bancs de pedra que hi ha enmig del no-res. Perquè els toca el sol sense pietat i perquè «on s’ha vist un banc sense respatler? Això és el millor per a les persones majors? El que és curiós és que, de sobte, et posen dos bancs, d’aquesta mateixa pedra, amb respatler, i els altres, no». Aquests bancs desprotegits són escenari de l’estampa rocambolesca: quan el sol s’oculta, s’ocupen. Quan hi pega, es queden deserts.

Al costat està l’espai més lloat. Verd i humit. L’«oasi», amb plantes, bancs i vaporitzadors. Ací va el poble com a un parc aquàtic. S’agraeix la microdutxa i el paisatge. Els amos de gossos tampoc ho dubten. 

Los pulverizadores de agua convierten en un oasis la nueva plaza de la Reina

Els polvoritzadors d’aigua converteixen en un oasi la nova plaça de la Reina Daniel Tortajada / A. Iranzo

Buscant les ombres

«No has vist la foto aquella del ramat d’ovelles davall de l’ombra d’un arbre? Perquè això és el mateix». I és veritat: les ombres es cotitzen i s’hi acudeix. Les ombres de les oliveres, prop de la catedral, són les més sol·licitades mentre un guia de creuers insta el seu públic a pujar al Micalet amb aparent poc èxit. Tan bé com s’està...

Altres s’amunteguen sota la pèrgola de tela. Ideal per a estendre el mapa o fer fotos. «I no hauria sigut més fàcil posar ací davall els bancs i deixar diàfana la resta de la plaça?».

Criden l’atenció per a bé els jocs que hi ha al costat de l’estàtua de Guastavino. La gent s’ho passa d’allò més bé fent-se fotos en espills d’il·lusió òptica. Sempre que tinguen manteniment, perquè la caixa-laberint ja té un dit de pols.

També s’agraeix el bany públic, un artefacte absolutament necessari en una zona de concentració humana. A més, té aixeta d’aigua, que acompanya una de les fonts públiques instal·lada just al costat. 

Estrena de l’aparcament

Al mateix temps, s’ha inaugurat l’aparcament subterrani. Un accés pacificat respecte a la terrorífica llengua d’asfalt d’antany. Ací, el conductor accedeix a la zona de vianants, passant per damunt del memorial de les vies del tramvia i, a baixa velocitat i deixant a la dreta la compatible zona de càrrega i descàrrega, entra al subterrani.

Els peròs? Els despistaments. Quasi alhora, un conductor que volia entrar apareix a la zona exclusivament de vianants i un altre que volia eixir, en lloc de desviar-se a l’esquerra al carrer de la Mar, va tot dret abans que, per senyals, li indicaren que fera marxa arrere. Tot passa davant mateix del secretari de la Unió de Consumidors, Vicente Inglada, que va acudir a fer-hi una ullada i que reconeix que «els senyals no estan ben marcats». I és veritat: tant la fletxa que indica l’entrada a l’aparcament com la «direcció prohibida» i «direcció obligatòria» de l’eixida.

Les primeres hores són escenari d’alguna fricció. «Aparta’t tu!» amolla un vianant a una parella en patinet que ha fet sonar un timbre. És un altre dels peròs: «Les bicis i els patinets es faran els amos, com a l’Ajuntament».

La plaça ha iniciat, amb els seus pros i contres, una nova vida. I amb la sensació que, en uns quants dies, ningú recordarà que és nova.

Compartir el artículo

stats