Brauli Ortega mai va imaginar que la seua passió per la dolçaina tindria un impacte de dimensions tan grans. Valencià del cap als peus, no va entendre els motius pels quals va sentir que es trobava en crida i cerca. "Tots em deien per Facebook que m'estaven buscant. No havia fet res dolent com per a estar en aquesta situació", va assegurar. No obstant això, la seua assistència al partit contra el Granada el va catapultar a ser tendència al Ciutat de València per un gest que va sorgir des de l'espontaneïtat, però que va provocar que Orriols ressonara d'emoció. Nascut fa 72 anys a Massarrojos, però amb el cor a Russafa, el barri on va desenvolupar tota la seua vida laboral, i gaudint de la tranquil·litat a Bétera després de més de tres dècades de treball en el seu taller de tapisseria, el qual presumia de lluir un ‘Macho Levante’ a la porta, Brauli Ortega va enlluernar la seua afició interpretant l'himne del club llevantinista amb la dolçaina. Un acte que no sols va captivar els presents al Ciutat, sinó que va encendre un públic que, hipnotitzat per la interpretació, estava eufòric en veure el seu equip tombar un rival directe com el Granada. Motiu, a més, pel qual es va animar a tocar l'himne granota. "Primer vaig tocar La manta al coll, però com que a la gent li va agradar i en va demanar una altra, vaig decidir tocar l'himne. Al final hi ha una nota aguda que, si la falles, desbarates tota la cançó. Però em va eixir bastant bé i tothom el va cantar. Va ser un moment molt emocionant", va dir Brauli a Levante-EMV, enmig d'un esmorzar que, per al tapisser, és sagrat, i en el qual el seu ‘cremaet’, amb poc de café, és inamovible.
Tot i que, en fred, va reconéixer que va arribar a tindre por per si la seua actuació no eixia perfecta, va confessar que Orriols i, sobretot, l'estat de felicitat provocat després del gol de Bouldini, va evadir-li qualsevol tipus de tensió que poguera alterar la seua interpretació. El nerviosisme va passar a un segon pla, per al gaudi d'un Ciutat de València que vol que Brauli toque l'himne més vegades. No obstant això, la seua intenció va tardar a arribar. Fins i tot, més del que va desitjar. El mal inici de competició i la sensació que, tot i la notable ratxa que arrossega l'equip de Javi Calleja, els partits disputats a Orriols eren igualats, van impedir una exhibició musical més primerenca. Tot i això, quan va veure el moment, no va dubtar a traure a relluir la seua dolçaina, de la mateixa manera que no li va importar l'escenari. "Estic acostumat a tocar pel carrer. La gent va començar a cantar i no m'ho esperava. Estava content, perquè el Llevant juga molt bé. Al final de l'himne van començar a aplaudir-me molt".
La seua passió per la dolçaina va començar a coure's quan era xicotet, quan anava a les processons del seu poble junt amb el dolçainer. No obstant això, no va ser fins als 30 quan es va animar a tocar-la més, en la seua primera classe, Joan Blasco, el que fora el seu professor de música, el va desmoralitzar en dir-li que no ho feia bé. Tot i això, la vida li va brindar una segona oportunitat tant a ell com a Joan, ja que el seu grup d'amics de la falla Pere III el Gran el va animar a formar un conjunt que va rebre, curiosament, classes de Joan. No es considera músic, encara que siga responsable de l'Associació Cultural Dos Quinzets de Russafa, però les classes de solfeig, en la Universitat Popular, el van impulsar a entendre de música. Un camí en el qual, independentment dels vaivens, sempre ha tingut present el seu Llevant.
"Encara me'n recorde de la palmera i de les camisetes dels jugadors esteses al sol al Vallejo", diu Brauli, que ha viscut en primera persona la travessia del club en el segle XX i la seua revelació en els 2000. Fidel a l'escut, i destacant que el seu fill, Albert, va formar part de la pedrera granota, veu els de Javi Calleja "molt bé" per a aconseguir l'ascens.