És una veritat universal el fet que els éssers humans tenim 5 sentits. La majoria de les persones disposem de tots ells. Altres, en canvi, no. Però, una cosa és tindre'ls i, una altra molt diferent, saber apreciar-los. Perquè la qüestió no consisteix en tindre dos ulls i dos orelles, com qui té una camiseta vella al fons de l'armari. Abandonada. Arrugada. Tindre els cinc sentits no és suficient.

Aquest confinament la meua vista es va habituar als mateixos tres rostres, dia sí, i dia també, a les seues olors personals, als seus timbres de veu i al seu tacte. Família i, així i tot, tan diferents uns dels altres. Ha servit per recordar-nos que hi ha olors, com el de la mare, que sempre, estiguen on estiguen, sempre van a estar ahí. Acompanyant-nos en tot moment, sense cansar-se. Els nostres ulls s'han familiaritzat amb el mateix trosset de cel. Aquell que la teua vista arriba a veure des de la terrassa, o el balcó. Jo, confesse, que m'he apropiat d'un trosset de cel. Ara és meu. M'agrada així.

El primer dia, després de quaranta dies confinada, que vaig eixir al carrer, em vaig atabalar un poc. Caminant pels carrers, com si estiguera en un poble nou i desconegut, desèrtic, vaig alçar la vista al cel. El cor se'm va accelerar. No m'ho creía. Era el cel obert, era ell, més blau i brillant que mai. Em sentia com en una pel—lícula. Havia eixit a dur-li menjar a la iaia. A l'arribar a sa casa, em va obrir la porta i s'allunyà, per respectar la nostra distància. Jo li vaig deixar el recapte al portal. Era una sorpresa, ella no m'esperava a mi, sinó a la mare. De sobte, eixa veu. La seua veu. I els seus ulls, tan alegres, tan sincers, tan menuts. Les meues orelles van plorar al sentir-la. Estava ahí, ella, la dona del meu cor, parlant-me sense una línea telefònica pel mig. Vam intercanviar l'emoció que teníem acumulada, poca no era. Ella va entrar cap al seller i em va deixar també al portal una bossa amb atmetlles, que havia trencat el iaio. També em va fer el berenar. Tornant cap a casa, mentre degustava l'entrepà, les meues papil—les gustatives es van aborronar. Era el millor berenar que havien menjat durant molt de temps. Es trobaven a faltar els menjars de la iaia però, més encara, la seua estima. Les seues mostres d'estima. Perquè eixa estima, sols les iaies la tenen, i sols els nets i les netes sabem del què parlem. Fins i tot, el meu olfacte, abans de marxar va tindre el plaer de deleitar-se amb l'olor de casa la iaia.

De tornada a casa hi havia una sensació estranya en l'ambient. M'hi vaig adonar aquella tarda, que quan sentim la vida més en primera persona i menys en tercera, és més bonica. Però, el meu tacte es sentia oblidat. La meua pell s'entristia. Tanmateix, eixa vesprada, em vaig fer l'ànim que a partir d'ara tot seria diferent. Ara ens toca respetar les distàncies socials. Per tu, per mi, i per els altres. Eixe dia vaig saber que encara em quedava un poc més fins que poguera abraçar a la iaia. Però, també vaig saber que, quan ho fera, serien abraçades més llargues. Més fortes. Més sinceres i, més reals.