Passeig d'Estellés per València, sota la seua mirada

En un dels seus poemes el poeta diu: "M'agradaria escriure la guia de València. Jo no assenyalaria, com ho fan, llocs il·lustres, monuments impassibles, les pedres en cos i ànima, els llibres que tragueren de Sant Miquel dels Reis, l'amable biblioteca llatina del Magnànim, sinó els recomanables llocs on tant ens volguérem". Llibre de les Meravelles, 1976.

La seua néta Isabel i l'historiador Ferran López feien de guies, amb un muntó de voluntaris d'Escola Valenciana i d'aprenents de valencià. Isabel ens va dir que Estellés va entrar a treballar al diari "Las Províncias" el 1948, després de tornar de Madrid on havia estudiat periodisme. Per afers de treball va conèixer a la que seria la seua dona tota la vida, Isabel, que treballava a l'Ajuntament com a "volant". Ell feia per trobar-se-la fins que començaren a festejar. Inclús es va inventar fer-li una entrevista, com a periodista. Era molt amic el poeta del llibreter Francesc Dàvila, que regentava la lliberia Dàvila, situada al passatge de la Sang, al costat de la Plaça de l'Ajuntament. Era la llibreria que portava llibres prohibits, que passava llibres de França i d'altres llocs burlant la censura de la dictadura. Feia temps que no l'havia vista aquesta llibreria. Abans em semblava més gran, ara més que una llibreria sembla només un aparador estret.

En un cantó d'aquesta antiga Plaça del País Valencià, on el poeta conegué el seu amor, que li inspirà tants poemes, llegírem "Sonata d'Isabel": "Dic Isabel i canten els canyars/ i pels carrers diversos de València/ passen amants que es besen a la boca,/amb molt d'amor presos per la cintura/ atarantats d'una olor de gesmils./ Dic el teu nom i amb casta reverència/ el posaré en un pitxer amb aigua. Dic Isabel i seguesc el camí". Sonata d'Isabel. Obra completa, 1999.

Després de creuar pel passatge de la llibreria Dàvila, anàrem cap al Mercat Central, la Llotja i l'església de Sant Joan, Allà fou Vicent Mateo el que va llegir "Hi ha els hòmens que carreguen lentament camions./ Hi ha els bars, l'oli fregit, les parelles d'amants./ Jo recorde unes cames, les teues cames nues,/ les teues llargues cames plenes de dignitat./ No hi havia a valència dos cames com les teues".

Pel carrer del Trenc, que comencà a dir-se així quan tencaren un trós de muralla per avançar i no haver de donar la volta, ens paràrem a la Plaça de Lópe de Vega, que abans és deia la Plaça de les Herbes, al costat de la plaça Redona. Després per sota de Santa Caterina eixírem a la Plaça de la Reina on un jove al jardí cenrtral, a dalt del banc de pedra perquè el sentírem bé, va llegir el poema "Teoria i pràctica de la flor natural": "Un entre tants com esperen i callen./ Un entre tants./ Un entre tants com esperen, treballen./ Un entre tants./ [...] Ací em pariren i ací estic./ Ací treballe i done besos./ Ací agonitze i ací em ric./ Ací defense unes collites./ Deu veritats i quatre mites./ [...] Creicen els fills, creix l'amor, creix la cida./ No hi ha perquè recelar ni patir./ Bella és la vida./ Canten l'alegre tarara vernacle./ El trencaràs un ou dur en el front./ Bella és la vida". Llibre de les Meravelles, 1976.

Després anàrem al Carrer Cabillers (de cabell), al número dos hi ha la casa on va morir Ausiàs March, el 1459 i on va eixir el seu cadàver per a ser soterrat a la catedral de València. El poema "Ací" dedicat al millor poeta del Segle d'Or català-valencià diu: "Deixant amics e fill plorant entorn" Ausiàs March "Ací estígué la casa on visqué Ausiàs March./ D'ací el traguéren mort, amb els peus per davant/ envers la catedral. Cerrer de Cabillers, la Plaça de l'Almoina. Penses en els darrers anys/ [...] De cos present. Jo sóc aquest... Un sacristà/ de la Seu em contava com referen el cos/ s'Ausiàs, amb fils-ferro, enllaçant trossos d'ossos./ Un migdia de llum exasperada, anàrem a Beniarjó; collires unes flors en un marge:/ les volies deixar en aquelles ruïnes./ Creuàrem en silenci les ruïnes, pensàrem/ Aussiàs March allí, l'esclava de cinc mesos,/ amb el fill bord creixent-li; retornàrem després/ a Gandia; tu duies les flors en una mà/ en eixir de Gandia les llançares a l'aire,/ a l'aire de Gandia i de Tirant lo Blanc./ Jo sóc aquest que em dic... Carrer de Cabillers,/ la Plaça de l'Almoina. La teua mà sobre la meua/ com un grapat de terra, arrelats l'un en l'altre". Llibre de les Meravelles, 1976.

Aquest poema de l'Ausiàs March el llegiren, primer Analía Berga i Ramon Ferrer, president de l'AVL, quan acabà d'atendre els periodistes que l'envoltaven. Analía, és una argentina d'origen valencià que està aprenent com a parella lingüística del senyor Ferrer a la campanya "Parla'm en valencià". Mentre esperàvem a aquesta parella perquè llegiren el poema davant la casa de March, aprofití -l'avinentesa- per recomanar un llibre de Marie-Claire Zimermman: "Ausiàs March i l'emmergència del jo". És una excel·lent professora de la Sorbona, experta en poesia catalana, Salvador Espriu, Pere Gimferrer i Ausiàs March; vam xerrar després d'una conferència sobre el poeta de la Cerdanya, Jordi Pere Cerdà, després d'una pregunta que vaig fer, em va reconèier com a "valencià" i em va dir que March era el millor poeta europeu de tots els temps. Li esmentí Estellés, com a l'Ausiàs March del segle XX, i va dir que el poeta de Burjassot era excel·lent, però que l'Ausiàs March era únic i incomparable. Fins ara no ha estat superat per cap més... em digué amb rotunditat. Potser perquè l'he estudiat més que a cap altre, va asuavir l'oració anterior. Fou fa uns mesos a Paris, al Centre d'Estudis Catalans de la Sorbona, a la rue la Sainte Croix de la Bretonnerie, al barri jueu de Paris. Ara també barri gai. En un homenatge al poeta Jordi Pere Cerda, on també hi estava el literat principatí, Alex Susana.

Després de la lectura de poemes davant la casa on morí Ausiàs March, se n'anàrem cap al carrer del Miracle, Estellés prové d'una família de forners i aixó és clau al llarg dels seus versos, les referències als carbons, la llenya, el foc, la gola del forn, el rent, les llavors, la farina, el pa, Son pare, Vicent, treballà de paler en un dels forns de la família i ensenyà l'ofici del forner al seu fill, el poeta: "El meu pare, possiblement així, es va iniciar en l'ofici de forner. Amb el temps fou un paler de molta anomenada: d'anomenada, fins i tot, comarcal". La figura de "Nadalet", el seu avi, també romen als seus escrits constantment. La mare del poeta Estellés, segurament va treballar de fornera, abans de casar-se amb el su marit al forn que hi havia al cantó del Carrer del Miracle-Trinquet dels Cavallers, al costat de l'església de Sant Joan de l'Hospital. El poema "L'ofici" llegit per una jove que va reivindicar que venia de família de forners, cita una frase de Joan Timoneda: "Lo jorn sencer tostemps sospir": "Venies d'una llarga família de forners/ i a tu t'agradaria ser forner, com els teus,/ i entrar els feixos de llenya, de pinassa en el forn,/ i fer el rent, en caure el dia/, com el feien/ i a mitjanit anar al forn per a pastar,/ creuar amb una ràpida gavineta la pasta,/ i escombrar lentament, prendre-li foc al forn, ficar el cap al forn, aquell infern en flames/ que olia intensament als matins del Garbí,/ pujar a l'alcavor, aquell calor humit./ I deixar caure el pa, aquell pa cruixidor,/ i alegre, a les paneres, i tripular el forn,/ fer-li crèixer el foc, o fer-li-lo minvar./ Tu series forner, com ho foren els teus./ I al costat del teu pare aprengueres l'ofici,/ nit a nit, dia a dia, i ara en tens l'enyorrança./ Una amarga enyorança per a tota la vida/ et creua el pit de banda a banda amb aquell ràpid/ senyal de ganiveta que no pots oblidar./ Allò que més t'agrada, d'on et vénen els versos,/ els arraps en la carn, aquells dies salvatges/ quan entraves els feixos de pinassa en el forn./ Del "Llibre de les Meravelles".

Després davant els Banys de l'Almirall una xica aprenent, que va llegir molt bé, llegí el poema "Jo no enganye" on diu el poeta: "He proclamat un propòsit tenaç/ d'ésser Ningú pels camins del meu poble/ La meua veu s'extingirà en la pols,/ la meua veu serà pols i sols pols/ Perdurarà tan sols allò que diu/ I diu només, la voluntat d'un poble/ Poble sotmés, sacrificat, sofert! [...] em reconec en el poble i sóc poble". Davant l'Església de Sant Esteve, Ferran Lòpez, va contar que allà va batejar a la seua primera filla, Isabel, que va morir nadó, i més tard a finals dels anys cinquanta a Vicent i a Carmina. I contà que almenys el padrí de Carmina fou Joan Fuster. Fuster i Estellés, acordaren que que la batejarien en català; el problema era que el rector de Sant Esteve era de Sevilla i no sabia la llengua del país dels valencians. Fuster, decididament, li va dir al capellà que no es preocupés que ell li aniria dient de memòria les paraules escaients del ceremonial del bateig en valencià i l'altre només ho havia de repetir, sense preocupar-se'n; aquell home de Déu, i tot els afectats, posaren bona voluntat, però passà el que sol passar al joc on es repeteix alguna oració a cau d'orella i quan arriba a la fi es desvirtua el sentit original... I, segons conclogué López, allò es tornà un gal·limaties, sovint, inintel·ligible. Per tant, anys després, sorneguerament, li deia el poeta a la seua filla: "Tu no patesques, que no estàs batejada". Allò va eixir com va eixir, però, segur que no fou vàlid... El que causà rialles entre el públic assistent. Es llegí el poema "Preocupacions": "Ara que estic tranquil, vull fer el testament (...) I he pensat el principi: Fills meus, el pare vol.../ Com es fa un testament?/ Què es diu i què no es diu/ Com es fa un testament? M'agradaria dir: "A tu fill, et deixe el Danubi, i a tu/ el Tiber, filla meua./ I en record de la vostra/ germana, que és al cel, tindreu sempre geranis/ al balcó. Bona nit. Fins demà, si Déu vol"/ ". I va contar una anècdota de l'obsessió del poeta per les morts de la guerra, pels afusellaments de la postguerra, per la mort del seu iaio Nadalet al peu de forn, per la mort de la seua primera filla... I tanmateix, el sentit de l'humor que tenia Estellés també amb la mort. Inclús abans de morir va deixar un escrit enmig dels seus papers poètics una frase inquietant que deia amb grans lletres: "Ei, atenció, estas rebolicant els meus fulls, vigilant el que escric, què vol dir això? O és que m'he mort?... I tu, qui ets?". I la seua filla, el va llegir el missatge del seu pare mort, amb un cert esbalaiment en el cor, perquè son pare s'emocionava d'imaginar-se mort. I ho deixava clar.

Davant de l'Almudí i al costat de la capella de Sant Lluís Bertran. Un lloc present al versos d'Estellés. La seua filla Isabel va morir als tres mesos de vida i el dol l'acompanyara al llarg de la seua vida, amb els seus poemes "La nit" i "Primera soledat". Llegírem la "Cançó de perdona aquell que no duu": "Criatura, filla meua,/el món té la fel amarga./ Mai no perdona a qui duu/ com un ram una esperança./ I quan la nit arribava/ i no sabia on anava/ Duia en el front una llàgrima/ i en el cor una set d'aigua/. A la Plaça de l'Almoina, al costat d'on visqueren el canonge Josep Sanchis Civera i el seu nebot Manuel Sanchis Guarner, llegírem "Demà serà una cançó": "Animal de records, lent i trist animal/ ja no vius, sols recordes. Ja no vius, sols recordes/ haver viscut alguna volta en alguna banda/ Felicitat suprema, l'hora d'escriure els versos/ [...] i evoques l'Albereda, les granotes del riu,/ les carcasses obrint-se en el cel de la fira,/ tota València en flames la nit de Sant Josep/ mentre feieu l'amor en aquella terrassa./

A la Plaça de la Mare de Déu llegírem el "Cant de Vicent" hi ha la frase de Sr John Talbot Dillon "... a unes milles de la mar, a la banda occidental del riu Guadalaviar, sobre el qual hi ha cinc ponts...": Pense que ha arribat l'hora del teu cant a València./ [...] La volies cantar sense solemnitat,/ sense Mediterrani, sense grecs ni llatins,/ sense picapedrers i sense obra de moro./ la volies cantar d'una manera humil,/ amb castedat diríem. Veies el cant: creixia./ Lentament el miraves crèixer com un crepuscle/ Arribava la nit, no escrivies el cant./ Més avant, altre dia, potser quan m'haja mort/ Potser en el moment de la Ressurrecció/ de la Carn. Tot pot ser. Més avant si de cas./ [...] Modestament diries el nom d'algun carrer,/ Pelayo, Gil i Morte... Amb quina intensitat [...] El naixement del fill, el poal ple de sang./ Aquell sol matiner, les Torres de Serrans/ [...] Benimaclet ací, enllà veus Alboraia,/ escoltes des del llit les sirenes del port./ [...] des que et van parir un dia a Burjassot:/ com mamares la llet vares mamar l'idioma,/ dit siga castament i amb perdó de la taula./ Ah, València, València! Podria dir ben bé:/ Ah, tu, València meua! Perquè evoque la meua/ València. O evoque la València de tots,/ de tots els vius i els morts, de tots els valencians?/ Deixa-ho anar. No et poses solemne. Deixa l'èmfasi./ L'èmfasi ens ha perdut frequentment els indígenes./ Més avant escriuras el teu cant a València.

Al Carrec de Cavallers, al palau dels Vilaragut que hi ha només passés el teatre Talia es llegí "Cos mortal" que l'encapçala una frase d'Ausiàs March "Si com aquell que és jutjat a mort": Trinquet dels Cavallers, la Nau, Bailén, Comèdies, Barques, Tràsits, En Llop, Mar, Pasqual i Genís, Sant Vicent, Quart de fora, Moro Zeit, el Mercat, Mercè, Lope de Vega, Colom, Hernán Cortés, Trenc, Ciril Amorós, Pelayo, Campaners, Palau, Almirall, Xàtiva, Cabillers, Avellanes, Pouet de Sant Vicent, Cavillers, Sant Miquel, Roters, Sant Nicolau, Samaniego, Serrans, Rellotge Vell, Sant Jaume, Juristes, Llibertat, Soledat, Ballesters, Bonaire, Quart de dins, Blanqueries, Llanterna, l'Abereda, Correus, Nules, Monteolivet, Gil i Morte... Aquest carrer era on vivia Isabel, Belisa, Isabela, el seu amor, on venia des de Burjassot a festejar amb ella. És un carrer de València que està prop de l'actual estació de Joaquim Sorilla, l'antiga estació de Jesús, abans d'entrar al llarg túnel de la Gran Via Ramon y Cajal-Germanies. I el gui explicà que va deixar en castellà al final, l'"Avenida del Doncel Luis Felipe Garcia Sanchis", com a manera de mostrar l'escarni dels noms dels carrers de València plens de falangistes que volien aniquilar la nostra llengua. L'escarni dels vencedors contra els vencuts. I encara resten carrers dedicats als que ens volien exterminar, perquè sembla que manen els seus hereus i marmessors. Aço últim no ho va dir el guia, ho dic jo.

Al Portal de la Valldigna, es llegí el poema "VIII (fragment) que forma part del "Mural del País Valencià" on el poeta es declara un enamorat de la seua dona i de la seua pàtria. De fet, ell només llegia i oferia al públic els poemes que Isabel li donava el vist-i-plau: "Ara com ara em veig al costat d'una dona,/ filla, com jo, del poble,/ nascuda a gandia,/ pels carrers de valència en uns passeigs interminables./ me l'he estimada molt,/ me l'estime molt. me l'estime molt més que els versos de virgili o horaci,/ criatures secretes que em proporcionen alegria/ [...] ens estimàvem molt, tots dos./ havíem robat uns gesmils en passar per un hort./ [...] sols demana als déus que em permeten acabar aquest cant/ i morir-me primer que tu./ em donaria horror, el més gran dels horrors, haver de perdre/ la teua callada companyia,/ la teua confiança,/ el teu coratge./ ja no sabria viure sense tu./ aquesta és la primera vegada que hi declare./ et demane que em cregues/ i implore als déus que accepten la meua petició"/.

A les Torres de Serrans, férem una lectura col·lectiva i molt emotiva de la "Cançó de la rosa de paper", que e´s un homenatge al lluitador independentista d'origen valencià José Martí: "Ella tenia una rosa,/ una rosa de paper,/ d'un vell paper de diari,/ d'un diari groc del temps./ [...] I ella tenia la rosa,/ una rosa de paper./ Va morir qualsevol dia/ i l'enterraren després./ [...] Varen regirar les cases:/ la rosa no aparegué./ Va haver interrogatoris; ningú no en sabia res/ Però, com una consigna,/ circula secretament/ de mà en mà per tot el poble/ una rosa de paper/.

I al Convent del Carme, on hi estarà l'exposició en homenatge a Vicent Andrés Estellés fins al 17 de febrer, es va llegir "La crema de Xàtiva XII, contra Felip Vé el Borbó: " M'aclame a tu, mare de terra sola./ Arrape els teus genolls amb ungles brutes./ Invoque un nom o secreta consigna,/ mare de pols, segrestada esperança./ [...] El clar camí, el pregon idioma/ un alfabet fosforescent de pedres,/ un alfabet sempre amb la clau al pany,/ el net destí, la sendera de llum,/ sempre, a la nit, il·luminant enterc, un bell futur, una augusta contrada!./ Seràs el rent que fa pujar el pa, / seras el solc i seràs la collita, seràs la fe i la medalla oculta,/ seràs l'amor i la ferocitat"