El Llibre del Poble de Déu 40 anys després

El 9 d'Octubre, aniversari de la Dedicació de la catedral de València, es van complir 40 anys de la presentació, per part dels bisbes del País Valencià, del Llibre del Poble de Déu, el missal dominical i festiu preparat pel P. Pere Riutort i editat per Gorg.

Va ser el 9 d'octubre de 1974, quan l'arquebisbe de València, Josep Mª Garcia Lahiguera, juntament amb els seus bisbes auxiliars, Jesús Pla i Josep Gea, i els bisbes Pau Barrachina, d'Oriola-Alacant i Josep Mª Cases, de Sogorb-Castelló, presentaven el Llibre del Poble de Déu. Els cinc bisbes desitjaven que la implantació de la litúrgia en llengua vernacla en l'Església, portara «fruits de major unitat, de major comprensió i vivència de la Paraula de Déu». Els bisbes valencians afegien: «Ens plau presentar hui als fidels valencians, aquesta edició del Missal Dominical i Festiu, que esperem que siga instrument de profitosos béns espirituals».

El Llibre del Poble de Déu conté el cantoral popular, les celebracions de diumenges, festivitats i Setmana Santa, l'Ordinari de la miss, Sagraments i Misses Rituals dels Sagraments i de la Professió Religiosa, la litúrgia dels Difunts, un apèndix del Missal Romà, litúrgia en llatí i diverses pregàries litúrgiques per a misses de xiquets i «de reconciliació», així com pregàries en família, en grup i individuals.

Amb la seua aprovació eclesiàstica, els bisbes valencians, fa 40 anys declaraven aquesta obra, «apta per als actes litúrgics fins a la publicació de les edicions cultuals valencianes».

Els textos litúrgics del Llibre del Poble de Déu, eren una adaptació per a les diòcesis valencianes, i estaven aprovats pels bisbes respectius. Desgraciadament, tant el P. Riutort com els capellans valencians que utilitzaren aquests textos, van ser atacats i insultats. I el més greu: els bisbes que els van aprovar, llevat del de Sogorb-Castelló, mai no el van fer seu.

40 anys després del Llibre del Poble de Déu, els cristians valencians continuem marginats al si de la nostra Església, a diferència d'altres comunitats lingüístiques acollides i respectades. Com ha de ser! Així, a finals d'agost, la parròquia de Sant Valer i Sant Vicent, de Russafa, va celebrar una Eucaristia amb cants en xinès, on l'homilia del bisbe Osoro va ser traduïda al xinès. La parròquia també va editar un devocionari bilingüe castellà-xinès. I mentrestant el valencià continua quedant-se a les portes dels temples.

A primers de setembre, en unes declaracions a la Cope, el nou bisbe valencià, Antonio Cañizares, deia que «s'ha d'evangelitzar la cultura». Però quan inculturitzarem l'Evangeli? Quan farem que l'Evangeli puga proclamar-se en valencià, amb tota normalitat, quan s'anuncia en coreà, nambià o xinès?

El papa Francesc, en rebre els campions de futbol americà deia: «És part de la meua identitat cultural». I el 28 d'agost afirmava també: «Crist no anul·la les cultures». I per què l'Església del País Valencià continua ignorant la cultura dels valencians?