Entre els darrers esdeveniments que cal agrair, figuren les distincions de la Generalitat Valenciana del 2105, amb motiu del 9 d´octubre. La impressió és d´un vigor extraordinari, per la col·lectiva vinculació a l´Associació de Víctimes del Metro 3 de juliol. I a un dels qui millor ha interpretat el país real en les darreres dècades: el delicat i contundent escriptor Rafael Chirbes. I, en general, a la idea mateixa, de reconéixer mèrits culturals, científics i esportius, sobretot, per part dels col·lectius desafavorits i desatesos. I la impressió es matisa i s´enriqueix quan, als mèrits, s´afig la condició d´ambaixada del país al món. En dos sentits: els de la projecció i els de l´exili. Fixem-nos en la distinció de l´exili interior d´un Josep Maria Morera, i la seua memòria dramàtica, tècnica i moral. O l´acollida a la memòria anònima de la defensa de la llibertat, amb el nom del brigadista José Ricardo Morales. I a la generositat incalculable del llegat de Josep Martínez Guerricabeitia, construït durant i després de l´exili. Tot això, marcat amb la música, explica el retorn a casa de Raimon, després del seu document inqüestionable durant dècades: «He passejat per València, sol». Per a fer la glossa de tal esdeveniment, voldria recordar que coincidí amb la mort d´un altre cantant, Leny Escudero, només una mica més vell que el nascut al carrer Blanc de Xàtiva, i amb una veu també de timbre i tessitura enèrgica. Com ell, el creador d´Al vent trobà a París -i abans a Barcelona, i després a Madrid, i a Nova York...- l´autèntic país: el de la música, la comunicació, la llibertat. Mentre ací, Raimon, o Ovidi Montllor, o tants altres -i per cert, també els cantants i artistes valencians que no hagueren d´emigrar- eren oblidats, interferits o, senzillament, no escoltats, ¿què significa per a la cultura francesa un Leny Escudero, exitós operari de la chanson, una de les germanes grans de la nostra «Nova cançó»? Escudero era fill d´exiliats de la Guerra d´Espanya, gitano per part de pare i de família materna de jueus conversos d´Auritzberri (Espinal, en Navarra). I la chanson francesa -una de les màximes manifestacions de la França i l´Europa contemporània- ¿qui la compongué, qui la cantà? Creadors o intèrprets nascuts o provinents d´Egipte, com Dalida, Claude François, Moustaki i Guy Béart. O Charles Aznavour, de família armènia. O Sylvie Vartan nascuda a Bulgària i origen armeni. De Bèlgica, com Jacques Brel o el pare de Johnny Halliday. O Edith Piaf, amb els avis materns bereber i italiana, o Serge Gainsbourg fill de pares jueus ucraïnesos, o Leo Ferré de Monaco i mare italiana, o Alain Souchon nascut al Marroc. O Georges Brassens, del Llenguadoc. A les seues escoltades chansons, en veus acollides i escoltades d´Europa, se sumen les de Raimon que una certa València oficial, sorollosament analfabeta, s´havia negat a escoltar.