Les notícies sobre les finances fosques del Vaticà, les conductes luxoses d´alguns cardenals, i les relacions amoroses declarades per un capellà gay, m´han fet pensar no solament en la renaixentista Roma borgiana, o en les coves i caves gidianes i determinades escenes d´El Padrino de Coppola, sinó també en petites històries més pròximes, com la del pare Francesc Miret, un jove frare camil assassinat l´any 1936 a qui m´agrada definir com el darrer poeta romàntic per la seua curta vida dramàtica, i per la seua poesia, entre la lírica de Verdaguer i la de Lorca. Va ser fa anys, quan eren celebrades les beatificacions i canonitzacions massives de rectors i de monges morts durant la guerra civil, que vaig demanar a un capellà per quins motius al meu poeta no se´l considerava mereixedor d´estar en un altar, havent segut un màrtir catòlic més d´aquella tragèdia col·lectiva. El capellà em respongué clarament:
-No és gens fàcil aconseguir una canonització. Hi calen molts diners, molts, i costosos tràmits, i bons padrins. I els camils som pobres, massa pobres, per aspirar a la santedat -em respongué amb un somrís resignat, humil i no gens contestari.
A mi em va sorprendre, aleshores, aquella veritat contundent, tot i ser dita amb ironia amable. Per a ser sant, doncs, no hi havia prou amb haver mort en gràcia, com un màrtir innocent, sinó calia gastar-se molts diners en papers i altres burocràcies vaticanes. Tot i això, he de dir que ho vaig trobar «normal»; vaig pensar que també les bules s´adquirien amb diners, com altres privilegis o donacions ajudaven a guanyar el cel catòlic a les ànimes bondadoses.
Ara, que el papa Francesc ha canonitzat feliçment monsenyor Oscar Romero, el màrtir defensor de l´església dels pobres, potser podria enrecordar-se del pare Miret, mort també per ser un creient fidel de l´església dels pobres. Ara, quan el tema de la corrupció política mereix tants titulars mediàtics, quan el mal ús dels diners públics empastifa la credibilitat dels polítics, ¿quina resposta civil mereixerà l´avaricia o codícia d´aquests elements de la jerarquia vaticana? ¿I la dels bisbes espanyols? ¿Què en pensa, d´aquests afers el bisbe Cañizares? ¿I tots aquells capellanots que habiten palaus restaurats amb diners públics? Vivim una època on els poders econòmics i els morals no fan més que ensenyar les vergonyes. Les coves del Vaticà ja no mostren només les misèries de l´anima i les urgències del cos, sinó que escampen les vanitoses opulències materials que els diners i el poder fan possibles. Escandalós.