Només es pot memoritzar i recordar allò que es coneix, i en aquest país, Espanya, no podrà haver Memòria Democràtica mentre no hi haja coneixement (que és també reconeixement) de tot el que va ocórrer des del 18 de juliol de 1936, i fins i tot, uns anys abans. I aquesta no és una qüestió de dretes o esquerres polítiques sinò de drets i deures democràtics. Em referisc als drets d'aquelles persones que van defensar la legalitat democràtica pagant amb la vida, la presó, l'exili, la humiliació, el silenci..; dels seus familiars, molts dels qual encara no han pogut ni tan sols soterrar els seus morts; i de tota una ciutadania que mereixem una democràcia neta i honesta pel que fa al (re)coneixement de la nostra història recent. I em referisc també al deures de les institucions polítiques de tota classe, de les persones que ens governen als diferents nivells, local, provincial, autonòmic i sobretot nacional, i a aquelles que aspiren a fer-ho des de tots els partits polítics sense excepció. El rebuig i condemna absoluta del franquisme (feixisme «nacionalcatòlic») i tots els seus vestigis és un pressupost per a la democràcia.
Amnistia Internacional xifra en unes 114.000 les «desaparicions forçades» produïdes al llarg de la Guerra provocada pel colp d'estat i la posterior dictadura franquista. D'aquests desapareguts/es uns 80.000 continuen sense identificar en fosses comunes i cunetes. El dret a una sepultura digna d'acord amb els propis costums i creences està indissolublement unit a la condició humana, i a aquestes persones se'ls continua negant. Totes i cadascuna d'elles tenen dret a ser (re)conegudes i a què se sàpiga perquè van morir, com, i si és possible, a mans de qui. Són víctimes d'un procés sistemàtic d'eliminació de la dissidència d'un estat feixista que va fer funcionar tota classe de mecanismes al seu abast per imposar el terrorisme d'estat. Als poders públics, per tant, els correspon el deure de promoure i portar endavant les tasques d'investigació, recerca, excavació, exhumació, identificació i lliurament de les restes a les famílies, les quals tenen dret a decidir on volen que reposen per sempre. És una vertadera vergonya que quasi de forma exclusiva siga la iniciativa privada i particular de familiars o associacions la que està suplint el que és un deure de l'estat, el qual fa palès així el seu dèficit democràtic. Cada fill/a, net/a, nebot/da que mor sense haver trobat i soterrat dignament el(s) seu(s) familiar(s) és una taca indeleble que cau sobre els/les nostres governants, i sobre tots/es nosaltres per consentir-ho.
Continuen vigents les sentències de «rebelión» i «auxilio a la rebelión» que la (in)justícia franquista, els autèntics rebels, imposaven als defensors/es de la legalitat democràtica republicana. És un dret de totes les persones així sentenciades que s'anul·len aquestes sentències pel seu caràcter especialment pervers. És en deure restituir-los l'honorabilitat que mereixen mitjançant els mecanismes legislatius i judicials pertinents. Es tracta de fer efectiva la justícia que el Títol Primer de la Constitució promulga com un dels valors suprems de l´Estat.
Paredons, fossars, camps de concentració... ens rodegen però la majoria de nosaltres no ho sabem, quan haurien de ser «espais de la memòria», llocs per a l'homenatge i el record, recursos didàctics d'obligada visita. És un dret i un deure de les generacions presents i futures aprendre de la seua història, i és un deure de qui governa dignificar els llocs que poden ajudar a fer-ho.
En els nostres pobles i ciutats continuen presents noms de carrers, plaques amb el jou i les fletxes feixistes; escuts amb l'àguila «imperial»; «cruces de los caidos»... Tota aquesta simbologia franquista «educa» en la tolerància i la banalització d'un règim criminal, però el deure de l'estat democràtic és educar per a la pau i el respecte als Drets Humans i per tant, ha d'obrar en conseqüència.
La Fundación Nacional Francisco Franco -FNFF- es dedica a enaltir al dictador i a la dictadura i fa tot el possible per «luchar contra la mal llamada Ley de Memòria Històrica». Entre el 2000 i el 2003 va rebre subvencions públiques per un total de 150.843'82 euros, i encara hui dia rep diners públics de forma indirecta perquè el 75% de les aportacions que els particulars fan a la FNFF es desgrava en les respectives declaracions de la renda. Una associació amb aquests objectius i activitats no té dret a existir en un estat democràtic, i l'estat té el deure d'il·legalitzar-la i assumir la gestió de l'arxiu del dictador amb criteris científics i acadèmics.
Juan Carlos de Borbón, «l'hereu» de la Jefatura de l'Estat dessignat per Franco en virtut de les lleis de successió de la prefectura de l´estat de 1947 i 1969, va crear un Ducat amb «grandesa d'Espanya» per a la filla del dictador. (Decret 3028/1975) «...como muestra de aprecio€ en atención a las excepcionales circunstancias y merecimientos que en ella concurren€ exento de derechos fiscales en su creación y en la primera transmisión». Aquesta s'ha produït enguany en passar el títol a la neta. L'existència del Ducat de Franco («distinció honorífica») representa en si mateix una vexació per a les víctimes del dictador i un insult per als i les demòcrates. És per tant deure del govern l'anul·lació immediata d'aquest títol i del cap de l'estat, Felipe de Borbón (si és a ell a qui compet com sembla que se segueix de l'article 62.f de la Constitució) fer-la efectiva.
El dictador soterrat en un monument de lloança a la victòria franquista junt amb un nombre indeterminat de cadàvers de republicans portats de tots els racons del país sense ni tan sols comunicar-ho a les famílies. Allí les víctimes «reposen» forçades a compartir espai amb el seu botxí. El govern té el deure d'acabar amb aquesta ignomínia, ha d'obeir la PNLl que el Parlament espanyol va aprovar en maig del 2017 (malauradament no per unanimitat) i exhumar les restes del dictador. La família de Franco en aquest tema només té un dret: decidir on donar-li la digna sepultura que ell va negar a més 100.00 persones. Sobre el futur del «monument» caldrà debatre i estudiar les diverses alternatives. Però és un dret de la ciutadania espanyola que el dictador no hi siga. I és un deure del govern actuar amb fermesa i celeritat.
Després de 40 anys sota un sistema que es proclama social, democràtic i de dret, considere que queda prou clar que tot el que té a veure amb la (des)memòria històrica està en un plànol superior i diferent al de les opinions polítiques: parlem de drets i deures. Parlem de la dignitat democràtica que els poders públics tenen l'obligació de garantir.
