Mai no he sentit cap simpatia per la gent que fa justícia pel seu compte», diu un vell advocat cap al final del segon tom de Millenium. Frase que els dirigents de Ciudadanos farien bé de penjar darrere la taula del despatx, a fi de no incitar a retirar llaços grogs i desobeir els Mossos d´Esquadra, segons l´arenga twuittera del destarifat Juan Carlos Girauta —nom de rei, idees de carca— que pot tindre greus conseqüències. Ho advertia Althusser: «Les paraules també són armes»; i com que aquestes les carrega el diable, segons la dita castellana, després de les paraules gruixudes ve la violència. ¿S´imaginen un diputat independentista cridant a desobeir les Forces de Seguretat de l´Estat? No, clar que no s´ho imaginen.
Que Ciudadanos atie l´enfrontament civil a Catalunya com un piròman social i es disfresse després de bomber, és d´un cinisme de certificat ISO. La política està per a prevenir incendis, no per apagar focs; així que si hi ha un llibre Guinness de la crispació —que aquest partit escampa com un herpes—, tindrà grans possibilitats d´entrar-hi per haver-ne batut el rècord, fins el punt que la neurosi obsessiva contra el color groc fa que algun exaltat arranque fins i tot els protectors dels andamis només perquè són d´aquest color. Conducta extrema que val per tot un tractat de psiquiatria. I és que cal tindre les sinapsis neuronals molt enredades per provocar una reacció tan tremenda. Obsessió malaltissa que només amainarà quan aquests destarifats comencen a espantar-se de les reaccions psicòtiques que ells mateixos desencadenen.
Com que és més fàcil començar una guerra que resoldre un litigi, i és més fàcil encendre passions que apagar-les, els dirigents de Ciudadanos han entrat en una espiral perillosa alimentant bandes feixistes i convertint la batalla dels llaços en un conflicte social del qual són victimaris que volen passar per víctimes. I volen amagar-ho, i volen a més que fem els ulls grossos; amagar-ho és difícil, però fer els ulls grossos és impossible.
