Si jo fóra Pablo Iglesias, no sé si votaria la investidura a Pedro Sánchez. No sé si li la votaria, sobretot, perquè podria ser una estafa per als votants, però també perquè ningú del PSOE encara no ha sabut explicar, com Déu mana, per què les d'Unides Podem no poden entrar en el govern. L'ocurrència del «govern de cooperació» és humiliant. És voler fer passar per la pedra Pablo Iglesias, que, ara, no està per a bromes. Avui he sentit, en una entrevista en la ràdio, una ministra que s'ha negat, tres vegades, a contestar la pregunta que era més pertinent de totes: «Per què els de Pablo Igesias no poden entrar en el govern?». No sap, no contesta: «els espanyols volen un govern socialista...» I d'ací no els traus. No és veritat. Si la majoria d'espanyols volgueren un govern socialista, li haurien donat el suficient nombre d'escons per poder-lo formar. Això és tan mentida com quan la caverna mediàtica deia que Inés Arrimadas havia guanyat les eleccions a Catalunya i tots sabíem que els independentistes la doblaven en vots i en representació.
La veritat és que el personal ja ha votat manta vegades la mateixa suma: la que dóna un tipus de govern que tindria una miqueta de sentit, si és que es volen resoldre els problemes més importants que té aquesta pell de brau. I el que es vota sempre, en les darreres eleccions, és una coalició d'esquerres —amb el suport del PNV, Esquerra Republicana i, si voleu, un poquet de Compromís— que donara suport a una idea d'un estat més plurinacional que ens respectara un poquet més a tots. Però el PSOE no ha volgut mai aquesta suma en què darrerament sempre ha pogut comptar. El PSOE —amb tots els altaveus mediàtics, els poders econòmics i les mòmies...— ha tingut tirada, predilecció, a la dreta sabent que és —tota— extrema. Ara, ens resulta molt desagradable veure com el «llanterner» del partit, José Luís Ábalos, suplica a la dreta els vots per governar. El «no és no» de Pedro Sánchez a la dreta era mentida. El «no» de Sánchez era al pla que tenien Susana Díaz i els barons que consistia en el fet que Pedro Sánchez deixara governar Rajoy per a, després, passar-li factura fent-lo caure. Sánchez es negà i reconquerí el control del partit passejant el cant de la internacional per les agrupacions socialistes de tot l'estat. Andrés Perelló va ser un dels que més entusiasme posava. No es tractava de fer un canvi a l'esquerra, sinó «super-viure». I ara sembla que cal, de nou, decebre el partit i els votants. Ara toca ficar els genolls en terra perquè la dreta els done el govern. Seria molt divertit que els de Vox foren els que s'abstingueren, perquè són els més interessats de tots en el fet que no es repetisquen les eleccions.