Des del dia de la convocatòria dels comicis del 28-A Espanya està sota la regidoria d'un govern en funcions. En quatre anys, des del 2015 hem estat sota l'ègida d'uns governants provisionals més d’un any, sumant els deu mesos que Mariano Rajoy va estar governant en funcions i els que ja du al damunt Pedro Sánchez, aquest país ha estat més d'un any amb els seus governant en funcions. Tot un desastre, doncs el President en funcions, per llei «ha de limitar la seva gestió al despatx ordinari dels afers públics». Durant eixe temps ni es poden aprovar pressupostos ni presentar projectes de llei. La paralisi total d'un país, tot just quan ens anuncien que una nova crisi econòmica ja està tocant a la porta.
Els electors no som culpables d'aquesta situació, vam anar a votar, a complir amb la nostra obligació ciutadana. I l'electorat el 28-A va deixar ben clar que volia un Govern escorat a l'esquerra i capacitat per dur endavant les mesures de caire social que el PP havia deixat retallades i arraconades al calaix de l'oblit. Se'ns va fer por amb l'amenaça d'una possible presa del poder per part de la dreta extrema i l'extrema dreta, com ha passat a Andalusia, Murcia i Madrid. I els ciutadans vam omplir les urnes amb vots per evitar que els reaccionarisme arribara al banc blau del Govern. Les mateixes bases socialistes, la nit electoral, a crits demanaven al seu líder «Con Rivera no».
Però els ciutadans, amb els nostres vots, proposem, i, després, arriba el «tio Paco» dels poders fàctics amb les rebaixes, i diu el que cal fer amb els nostres vots. I als poders fàctics no els agrada un Govern escorat, encara que siga poc, a l'esquerra. A Pedro Sánchez i molts dels seus «barons» no els agrada haver de compartir cadira en el Consell de Ministres amb Pablo Iglesias o qualsevol dels seus. I als capitostos de l'Ibex 35 tampoc els cau bé aquestes liaisons dangereuses. Uns i altres somiaven amb un pacte entre cavallers protagonitzat per Sánchez i Albert Rivera. Però no contaven amb l'ego del «ciudadano» que el va dur a creure que podia ser la nova esperança blanca de la dreta espanyola. I el totalitari líder dels «taronges» va tombar els somnis dels representants del gran capital, que ara el miren de reull i no se'n refien ja d'ell.
Així que si Felip VI, oblidant el que diu la Constitució, no intervé, com li ha demanat Pablo Iglesias, quina pena, un republicà demanant l'ajuda del monarca, els polítics espanyols hauran suspés la revàlida de Setembre, però els que ens haurem d'examinar votant serem nosaltres.
Els dos principals implicats, Pedro Sánchez i Pablo Iglesias, estan demostrant una greu irresponsabilitat davant els ciutadans, especialment davant aquells que els van votar. Fer unes noves eleccions es una partida de daus en la que el convocant pot perdre i quedar-se amb la rosa del seu logo marcida per anys i panys. Les enquestes donen la victòria al PSOE, però les enquestes no tenen en compte l'efecte que pot tenir entre els electors el fàstic que, entre molta gent que va votar en clau progressista està produint el lamentable espectacle d'una lluita d'egos entre dos líders que, segurament, en unes noves eleccions hauran de tornar a mirar-se a la cara. Però unes noves eleccions també poden suposar una nova oportunitat perquè el «trifachito» assalte i guanye el Palau d'Hivern de Moncloa. Si hem d'anar a votar el 10-N sols demanem que no ens tornen a enganyar i que el PSOE diga clarament amb qui vol, o amb qui li ordenen governar.
