La professora de filosofia de l’Autònoma de Barcelona Victòria Camps al seu llibre Elogio de la duda, juntament amb altres temes, ens situa davant el del que afecta a les identitats nacionals, ho fa sota amb un títol que d’entrada evidencia una postura crítica: Determinismes identitaris.

L’autora, a la que deguem prou assajos interessants, partint del sentiment de pertinença que inevitablement adquirim tots els humans, analitza la relació entre la concepció del pluralisme democràtic i el sentiment de ser part d’una nació, la qual cosa sol significar per ella que l’afirmació d’una identitat implica excloure a altres. El text que comentem esmenta l’afirmació de Hanna Arendt al dir que «la realitat política fonamental del nostre temps està determinada per dos fets: d’una part es basa sobre les “nacions” i d’altra, esta sota la permanent pertorbació i la amenaçà integral del nacionalisme». Aleshores Camps sintetitza: l’estat s’ha identificat amb la nació...i ha resultat instrumentalitzat per aquesta, la qual cosa, al pitjor dels casos, pot donat lloc, i ha donat lloc, a derives totalitàries...

Seguint,doncs, amb la lectura afegeix: «L’afirmació de la nació com un conjunt de trets distints i dignes de ser conservats, es perverteix al esdevindre en norma que obliga... Allò que és diferent passa de ser quelcom volgut i, a un imperatiu d’obligat al compliment».

Les anteriors consideracions, en el marc del nostre present, en especial en el de l’autora a Catalunya, pot ser aplicat com argument contra el procés soberanista; òbviament, eixa seria una interpretació, però, hi ha element a considerar : la de l’altre nacionalisme, el més potent i el que sols reconeix una identitat única excloent a l’estat, la qual té al seu abast els instruments coactius i legals, negant, doncs, la condició de nació a altres territoris de l’estat.

Resulta manifest que tenim damunt la taula dos identitats en conflicte,o siga, una situació que ha esclatat un xoc que genera exclusions i determinismes per les dues parts. La qüestió deuria portar al reconeixement de les diferències, i no ha estat així. Els instruments jurídics, aplicació de l’ article 155 i del Codi Penal, s’han manifestat no adequats si volem solucions, per això, resulta preocupant que aquelles persones que tenen responsabilitat públiques, no busquen aproximacions, o, tal vegada, l’ajuda d’ instàncies expertes en aquest mena de controvèrsies, com s’ ha fet en altres llocs.

Les urgències del moment, sempre hi ha «urgències», solen ser la «raó» per ajornant el problema històric i real. Hi ha, doncs, un debat, diguem-ne, intel·lectual, les emocions i els redits de la política, però, son l’obstacle que impedeix raonar serenament.