De tant en tant, apareixen en la premsa diària cròniques d’interés humà que dignifiquen la professió periodística i projecten una injecció de confiança en les persones i els valors de la humanitat. És un respir d’aire fresc necessari en moments on la informació mediàtica que mana als mitjans de comunicació és realment tòxica, només cal fer un ràpid colp d’ull per comprovar-ho. No és una idea políticament correcta, ans al contrari, perquè mostrar en una informació que els valors humanitaris perviuen en les persones més enllà del sectarisme dels polítics, l’aclaparadora i sovint previsible mediocritat ambiental, els discursos de l’odi, les guerres, la violència, els fanatismes de l’extrema dreta i del populisme actual, és realment anar contracorrent i fer bon periodisme.
Ho dic perquè sovint ens trobem immersos en el bucle de la informació diària, pressionats per la informació política, la meteorològica, els successos o la informació esportiva, i oblidem que, més enllà dels entorns del poder, també podem trobar notícies importants, notícies que fan que la tasca del periodista no es limite únicament a contar l’actualitat política, econòmica o cultural. L’atracció del poder enverina en moltes ocasions les relacions humanes i obnubila la visió de la realitat, condicionada pel mercat competitiu dels mitjans d’informació.
Magnífica la crònica d’interés humà que José Miguel Vigara ha publicat en Levante-EMV titulada Luisito, un indigent que va viure quinze anys en un banc prop de les Torres de Quart amb el seu matalàs i el gos Coco. Va morir fa algunes setmanes però l’empremta humana que va deixar entre el veïnat i les persones del voltant que compartien amb ell l’existència va ser tan gran que el banc està ple de flors i mostres d’homenatge, com si fora un xicotet altar.
La cuinera del bar-restaurant El Convento, l’encarregada de la neteja de la Universitat Catòlica i alguns dels seus tècnics que el coneixien des de feia anys, el metge de l’Hospital General que l’atenia..., tothom el considerava una persona afable, educada i respectuosa i, és més, el Centre del Carme li retrà homenatge amb una exposició de fotografies gràcies a la idea de Paco Sanz, el metge que l’atenia, que li va proposar a ell i als seus amics que feren fotografies del seus quefers diaris amb una càmera no retornable. Ve a col·lació un llibre força interessant i poc conegut, París insólito, un text de 1952 sobre la ciutat de la llum de l’escriptor i vagabund Jean-Paul Clébert, amb fotografies de Patrice Molinard, publicat en castellà per Seix Barral el 2011.
Dormir en bancs, a la intempèrie, sense comoditats, sota el sol i la lluna, en soledat, és veure la vida d’una manera molt diferent a com la veu la resta del món. Per això Luisito representa la mirada de l’altre, la del que viu a l’altra riba de la vida ordinària de les persones, i a mi em recorda el testimoni d’un gran filòsof, molt ben explicat per Xavier Antich, Emmanuel Lévinas, i el seu humanisme de l’altre, un individu que, des de la seua diferència substancial respecte de mi, em fa cara i em convoca a la responsabilitat.
Al nostre indigent li agradava la poesia d’Eduardo Galeano. Era un sensesostre culte, d’uns seixanta anys, lector de poesia, sobre el seu passat no es coneixien moltes coses, que era d’Ondara i poca cosa més. La memòria em porta el record d’un dels poetes/vagabunds que van revolucionar la poesia contemporània: el poeta de Charleville Artur Rimbaud, que va caminar i caminar i va dormir en bancs del carrer i habitacles infames de París al llarg de la seua curta vida literària.
La intuïció, en forma de visió de l’altre, m’acosta també a l’obra de personatges com Luis Buñuel, Federico Fellini, Albert Camus, Robert Walser i tants altres que van saber mirar amb una mirada diferent. Per això els seus treballs ens colpeixen, ens toquen la fibra, perquè més enllà del glamur del poder, en forma de diners, prestigi o estatus social, hi ha la vida de l’altre, la vida d’aquells que, com Luisito, només posseeixen un banc públic on dormir, un gos i un matalàs, però que, en la seua humilitat, ens commouen la mirada i ens desperten un altre humanisme.
