Això no té nom

Sempre he vist amb escepticisme les acadèmies. Començant per la Real Academia Española de la Lengua i acabant per la Real Academia de la Historia. Explicar la desconfiança en aquesta última —nascuda, per cert, sota Felip V—, és innecessari després de la seua visió unitarista d'Espanya plasmada al Dictamen sobre el Pla d'Humanitats, durant el govern de José María Aznar. Quant a la RAE, dos dits de la mateixa des que castellanitzà els topònims de les altres llengües de l'Estat en l'edició revisada de l'"Ortografía de la lengua española", l'any 1999. Així que, no sé si els semblarà excessiu; però, per mi, totes les butaques de la RAE haurien de tindre la mateixa lletra: la R. Erre de riure.

Riure per no plorar. O prendre-t'ho rient ara que els motius per riure's escassegen pel coronavirus. És el que ha fet un servidor quan ha llegit la resposta de la RAE a un parlant que li demanava com pronunciar el mot Sabadell. I la resposta fa riure el marbre: com en castellà no existeix el fonema «ll» a final de paraula, li recomana pronunciar-lo amb una sola «l» (Sabadel). Resposta que et contrau la pelvis i t'afluixa els esfínters abans de trencar a riure com el Risitas, el personatge d'estètica «kitsch» que sortia a «El loco de la colina».

Deia Sòcrates que riure és un plaer mixt: riem quan una cosa ens resulta jocosa o quan ens resulta ridícula. Que la RAE mute la nostra «ll» en «l» és jocós (com ho seria si nosaltres, que no tenim el fonema «z» al final dels mots, convertirem Badajoz en Badajós); però que castellanitze els nostres topònims és ridícul. I més quan s'erigeix en «font oficial» de la que beuen Google maps i Facebook, xarxes socials per a les quals verificar les fonts deu ser cosa de la concessionària de l'aigua. Ja saben, doncs, perquè Alberic esdevé Alberique i carrer Sostres «calle Techos». Dir «ul de pol» en lloc d'ull de poll, fa gràcia. Però castellanitzar els topònims no fa riure. O com diem a casa nostra per referir-nos a un fet reprovable: això no té nom.