El 6 de setembre de 1620 el Mayflower va salpar de Plymouth amb 102 emigrants anglesos; eren «The Pilgrim fathers» o pares peregrins d'observança puritana. Es tractava cristians britànics que volien viure un cristianisme més estricte que el preconitzat per l'Església anglicana. Estos puritans eren, inclús, més radicals que els calvinistes i pensaven practicar les seues creences en les noves terres cap a les que es dirigien. L'11 de novembre del mateix any arribaren a la costa de Massachusetts on formaren la colònia Plymouth. Varen ser els primers colons anglosaxons als qui prompte s'afegirien altres immigrants practicants d'altres confessions cristianes perseguides o, senzillament, que pretenien practicar el seu cristianisme sense risc de ser perseguits. Eixa mena de radicalisme cristià en el context històric de l'Antic Règim motivà que tots es consideraren fills de Déu pare i que, consegüentment, tots els sers humans foren considerats iguals davant el Creador. Açò és important perquè si tots eren iguals, no podia haver un (el monarca) que fora superior als demés. L'influïx de les idees il—lustrades abocà als colons a independitzar-se de la monarquia britànica i a fundar una república constitucional basada en la llibertat i el respecte mutu, haguda la multiplicitat de confessions cristianes. Totes elles consideraren que havien arribat a la terra promesa, la terra que manava llet i mel. Aquells gents, i els colons que arribarien després, tenien tots un altre comú denominador: la necessitat de treballar, de fructificar la terra. El treball era considerat no com un mal sinó com el camí de salvació; d'ací que no pocs nord-americans actuals consideren que viuen en el país escollit pel Déu veterotestamentari.

Amb tot un seguit de precedents, el president Lincoln, mitjançant la Homestead Act lliurava parcel—les de poc més de 50 hectàrees als colons que volgueren establir-se i treballar les terres. Amb esta base agrícola i una tradició mercantívola i manufacturera els estats del nord experimentaren un creixement econòmic realment insòlit. Creixement no exempt de contradiccions socials com ho demostraren els màrtirs de Chicago, les dones manifestants del 8 de març, o les execucions legals dels sindicalistes, finalment innocents, Joe Hill, Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti, per exemple.

Mentrestant, en les colònies del sud s'havia consolidat una economia basada en l'agricultura de plantació basada en mà d'obra esclava d'origen africà. Ells no havien sigut, però, els inventors del sistema de l'escalvatge de negres. En efecte, en un dels episodis de La historia universal de la infamia, Borges recorda que, després de denunciar l'explotació de la mà d'obra indígena pels ocupants espanyols, el pare Bartolomé de las Casas aconsellava la utilització d'esclaus negres.

El tema de l'esclavitud va ser el motiu per a la guerra entre els estats industrials del nord i els del sud amb una agricultura de plantació sustentada per una mà d'obra esclava d'origen africà, negra. La qüestió de la negritud no es va resoldre amb la victòria de les tropes federals d'Abraham Lincoln. En els estats surenys hi hagué fins -sobretot- als anys vint del segle passat més de 4.000 linxaments, il—legals per suposat; però no menys terrible era el fet que nombrosos espectadors acudiren als penjaments, cremes i altres formes d'assassinat públic de negres innocents. La segregació racial va continuar amb rang oficial fins als anys seixanta, concretament fins l'afer de Dora Parks, la dona negra que, després d'haver complit amb la jornada laboral va gosar seure en una zona de l'autobús reservada per a blancs. Durant l'onada de protestes que van seguir este acte de dignitat va morir el reverend Martin Luther King Jr. després d'haver tingut un somni en el què les persones no eren discriminades pel color de la pell. Admiradora de King va ser Jeannette Rankin, l'única congresista que va votar en contra de l'entrada del país en la II Guerra Mundial.

Ara, cinquanta anys després, l'homicidi de George Floyd a mans d'un policia blanc ha visualitzat, una vegada més, el drama racista, així com l'abismal diferència social entre els ciutadans negres i els blancs amb una discriminació racial que continua sense resoldre's. És innegable el racisme latent d'una part de la societat nord-americana contra el què milions de persones han eixit al carrer per exercir el dret a la protesta, més encara en un país on la discrepància pública amb el poder està garantida constitucionalment.

No deixa de ser curiosa, però, la qualificació de les contestacions per part del poder segons es produïsquen fora o dins del país. Durant la commemoració del quaranté aniversari de la protesta de Tian'anmen, el Departament d'Estat va proclamar que «hui commemorem al valent poble xinés, del què les seues crides pacífiques a la democràcia [...] arribaren a un final violent quan el Partit Comunista Xinés va enviar l'exèrcit a la plaça de Tian'anmen el 3 de juny de 1989». Així mateix, les protestes ocorregudes a Hong Kong el 1989 van ser dutes a terme per «lluitadors per la llibertat». Ara, però, el president del país de Walt Whitman no veu en els manifestants lluitadors de la llibertat, sinó que el país està sent «atacat per anarquistes professionals, torbes violentes, piròmans, provocadors de disturbis» i així continua l'home. De manera pareguda, dit president, va animar les crítiques iranianes contra l'alça del petroli de 2019 perquè s'havien alçat «per la llibertat».

El llistat no és interminable, però quasi. El resultat objectiu és que, segons informa Human Rights Watch, el conjunt de manifestants detinguts pels altercats de Hong Kong des de juny de 2019 fins abril de 2020 és de 8.000, mentre que els detinguts en els Estats Units des del 25 de maig al 2 de juny era de 9.300. Eixes són les xifres, eixa és la realitat.

Cal assenyalar però, que si bé els Estats Units en tant han avantatjat este país al llarg de més de dos centúries; en la pràctica del «tu més», del camuflatge de la història, de culpar a l'altre del que u ha fet, en mantindre's en la mentida més flagrant, en això, i el públic lector de Levante-EMV que és intel—ligent ho sap ben bé, en eixa dinàmica infernal de manipulació i desinformació, afirme, el president del país de Marilynne Robinson no és més que un mer aprenent.