En estos últims anys, estem coneixent escenes emocionants que ajuden a curar velles ferides i a reconciliar-nos millor com a societat. La llei de la Memòria Històrica ha permés reparar injustícies fins ara no plantejades. Cal apostar per superar episodis del nostre passat que lamentablement foren el resultat de la incomprensió i la irracionalitat. Alguns d’ells mereixen un tracte favorable que permeten, almenys simbòlicament, que allò que no es va fer correctament se supere.

Un dels casos sagnants, i desconegut per les noves generacions, és l’impediment que una de les personalitats culturals més destacades del segle XX valencià, Manuel Sanchis Guarner, arribara a ser cronista de la ciutat de València. En l’actualitat, el seu nom és el d’un destacat humanista, historiador, filòleg i escriptor. Ningú no dubtaria, doncs, de la seua vàlua per a ocupar un càrrec des d’on defendre i divulgar el patrimoni i el passat de la seua ciutat, el Cap i Casal. Tanmateix, així va ser.

Si retrocedim en el temps ho entendrem millor. El novembre de 1970, el destacat arqueòleg Domingo Fletcher va renunciar al càrrec de cronista de la ciutat de València. El 29 de desembre, la corporació va acceptar-la. Des d’aleshores, el tinent d’alcalde d’Arxius i Monuments, Rafael Ferreres, es va dedicar a buscar una personalitat que meresquera ocupar el càrrec. No li va costar molt pensar en Sanchis Guarner. El fet de conéixer el seu quefer per haver coincidit com a professors en l’IES Sant Vicent Ferrer i com a membres del Centre de Cultura Valenciana, i sobretot el fet de ser una figura de prestigi en la societat valenciana el va impulsar a proposar-li-ho. Tanmateix, una proposta que semblava que s’aprovaria prompte es veié alterada pel retard a renovar l’Ajuntament.

Com que el càrrec continuava vacant, el 17 de maig de 1971, un grup plural de personalitats valencianes o vinculades a València des de l’àmbit cultural, encapçalats pel mateix Domingo Fletcher, presentà un escrit a l’Ajuntament perquè es fera efectiu el nomenament de Sanchis Guarner com a cronista de la ciutat. Hi trobem noms ben diversos com els d’Antonio Ubieto, Felipe Garín, A. Zabala, Manuel Broseta, Martí Domínguez, Carola Reig, Vicent Castells, Joan Reglà, Vicent Rosselló, Emili Giralt.... Al mes següent, finalment es renovà l’Ajuntament. Llavors la Comissió de Cultura, presidida pel nou primer tinent d’alcalde, Antonio Soto, aprovà el 27 d’octubre de 1971 un informe favorable a la proposta de nomenament de Sanchis. Però més enllà de les demores administratives, la candidatura trobà un altre escull: alguns la van qüestionar per les seues idees lingüístiques, però també, segons testimoni del fill, pel passat republicà del professor.

El 5 de novembre de 1971, quasi un any més tard de l’oferiment fet pel consistori a Sanchis per a ocupar el càrrec de cronista, el ple, en votació nominal secreta, desestima la proposta per 10 vots a favor i 15 en contra. La ciutat va perdre un gran cronista que continuà, malgrat tot, demostrant amb el seu treball la preocupació per València. Un any després va eixir a la llum el llibre ‘La ciutat de València, una obra de referència. Esta declaració d’estima al Cap i Casal constituïx probablement la millor crònica escrita sobre la ciutat que no el volgué com a cronista i, possiblement, la seua obra més coneguda i divulgada, amb un gran nombre d’edicions i inclús una versió en castellà. Fins al 1983 l’Ajuntament no comença a reconéixer el seu error. En eixa data, dos anys després de la mort de Sanchis, publicà la tercera edició del llibre, la primera a càrrec del consistori, amb un pròleg de l’alcalde Ricard Pérez Casado.

Fins ací arriba el final d’una història injusta. Un episodi ple d’incomprensió cap a la persona que el mateix Ajuntament proposà com a cronista i a la qual després li ho va negar. Sortosament estem en una societat més lliure, tolerant i reconciliadora. Eixa situació permet superar moltes de les actuacions que no es feren bé, sense generar provocacions i amb l’objectiu que el més positiu de la història es quede viu entre les generacions venidores. Esta és la raó per la qual, a punt d’entrar el 40 aniversari de la mort de Manuel Sanchis Guarner, arriba l’hora de recuperar-lo des de l’Ajuntament de la ciutat que el va vore nàixer, encara d’una manera més justa. És moment d’homenatjar-lo amb un títol que supere el passat irracional: cronista a títol pòstum.

En definitiva, pensem el passat amb sentit de justícia i reconeixement. Manuel Sanchis Guarner i el Cap i Casal s’ho mereixen.