Està clar que als qui tenim més de seixanta anys la cosa se'ns va complicant.
S'ha obert el disparador contra els majors en eixa nova llei sobre l'eutanàsia que es vol aprovar a espentes i corregudes en esta etapa covid, a on tot entra més fàcilment i amb menys protestes perquè el carrer està en quarantena.
Estic plantejant-me seriosament acostar-me al notari i atorgar un precís document a on quede clar que en cap cas ningú en el meu nom no acceptarà que m'apliquen l'eutanàsia i sí els cuidats pal·liatius. Document que tindrà plena vigència sempre i quan no expresse personalment lo contrari davant d'un notari i amb les meues plenes facultats mentals.
Em moriré quan Déu vulga, ja que no em demanà permís per a vindre a este món ni me'l demanarà per a anar-me'n. I ningú, com si fóra representant de Déu, pot avançar els seus designis en ares de no se sap quins espuris interessos d'estalviar despeses a l'Estat en medecines i pagues.
Per ahí va començar Hitler i ja sabem com va acabar allò. S'obri un portell i acaba amb una doble porta a on tot entra. Tots els països condemnaren les mesures eugenèsiques del nazisme, que tant de mal feren, i ara volem entrar en eixa dinàmica donant-nos un poder quasi absolut sobre la vida dels altres.
La imatge del precipici és la que ens toca estar veient i vivint en estos moments. Un precipici pel que ens esmunyim perillosament donant un sentit utilitari a la vida humana. Me molesten els fills: avort; me molesten els malalts i els majors: eutanàsia. Tot menys arrimar el llom a les nostres responsabilitats posant amor en eixes situacions, que és l'únic ingredient que pot salvar-nos d'eixe precipici.
Amor i generositat pensant en el pròxim i no en nosaltres, en la nostra comoditat i egoisme. ¡Vaja si no és res!
