La memòria dels sense nom

Acostumats a les xifres i a la fredor de l’estadística, hi ha una resistència a posar ulls i cara al patiment. «No, això no ven, això no és políticament correcte, això no és convenient, això pot generar massa alarma...». Això i allò, i mil pretextos més per a no voler veure. I així ens va! A força de veure la mort com una notícia aliena, el patiment també ens és alié. Tret de quatre casos de càrrecs públics o de personatges coneguts, la identitat dels quals ha transcendit, la resta de morts són això, la resta, un número entre un munt de decessos.

I és que no ens enganyem. Si en vida no som iguals, davant de la mort ho som encara menys, si no, que els ho diguen als nostres majors. Ells han sigut i continuen sent els grans pagans d’aquesta desfeta, els grans oblidats, els morts sense nom d’un implacable sofriment. «Morir de major és llei de vida; d’una cosa o una altra ens hem de morir; què hi hem de fer, la vida és així». Això és el que sovint, davant del decés d’una persona major, hom sol afirmar. Si això passa en una situació normal, imagineu-vos com pot ser la cosa en una situació de pandèmia com l’actual, on el que calia era salvar el Nadal i on la resignació ja s’ha convertit en una mena de vacuna –mai millor dit– davant del patiment dels altres.

Jo no sé si a vosaltres us ha passat alguna vegada, però per a mi la mort, siga com siga i siga de qui siga la sent com un patiment pròxim. Per més que no afecte directament els meus, no puc evitar empatitzar amb els qui pateixen la pèrdua d’un familiar. No, per a mi no són ni seran mai números.

Des de fa quatre anys han sigut molts els morts, els esquelets que he hagut de veure a peu de fossa. I, creieu-me, tant jo com molts familiars dels afusellats, no veiem cranis, sinó les cares, les expressions dels qui un bon dia van tindre una vida.

Fa tres setmanes m’assabentava del decés per coronavirus d’una d’aquestes familiars, Consuelo Pérez Fenollar, de la fossa 22, filla de Rafael Pérez Fuentes (un ferroviari de 39 anys, natural de Cerdà, afusellat el 28 de juliol de 1939). Dilluns passat, el seu marit, malalt també com ella de la covid, moria, tal com m’informava de matinada, abatuda, la seua filla Sònia.

Ahir mateix, prop de la mitjanit, una companya de la fossa 113, Vicenta Juan Sanz, neta del que fora alcalde de la Font de la Figuera Fausto Sanz Giménez (afusellat a Paterna el 18 de gener de 1940, als 48 anys), em comunicava el decés de sa tia, Rosa Sanz Gramage, als 88 anys. Rosa era l’única filla de Fausto que quedava en vida i, per tant, l’única que podria haver tingut l’esperança de veure identificat el seu pare.

Massa patiment després de tant de patiment. Massa patiment silenciat, ignorat, per una societat que avança, que vol tirar endavant deixant massa gent enrere.

Ara que amb tant de deler esperem que ens toque vacunar-nos per a no contagiar-nos, no sé si, potser, seria moment de pensar a inocular-nos un antídot per a no encomanar-nos d’aquest altre mal de la indiferència, tant o més esfereïdor que la covid.

Ara més que mai hauríem de salvar els mots, com diria el poeta, per retornar el nom a cada cosa, per honorar com caldria els nostres majors, els fills i les filles dels nostres familiars afusellats, els vertaders garants del llegat de la memòria.

Descansa en pau, Rosa, tu i tots els qui com tu, després de tant de silenci obligat, ara sou víctimes de la indiferència i l’oblit. Tant de bo, algun dia, aquesta societat, que ara us ignora, us retorne el nom que, per dret i per justícia, mereixeu