Unides Podem ha presentat recentment, per tercera vegada en tres anys, el mateix projecte de llei, per eliminar del Codi Penal les restriccions a la llibertat d’expressió en relació als símbols, a la monarquia, als governs, als jutges o als sentiments religiosos. Esperem que no siga una altra cortina de fum i una vegada passades les eleccions catalanes no quede en foc d’encenalls. Ja veurem si les forces vives que mantenen actives les recialles de la inquisició a l’Estat espanyol cedeixen en allò que consideren ofenses a les seues creences i no posen entre l’espasa i la paret un Sánchez de dubtosa fiabilitat.

Quant fa als sentiments religiosos, sembla increïble l’historial de casos castigats pel santíssim Codi Penal en vigor, que encara possibilita actes de fe basats en uns articles que no han variat des del franquisme. El PSOE ha tingut l’oportunitat d’eliminar aquesta anormalitat democràtica durant els 24 anys dels seus governs des de la mort del dictador, però no ha volgut afrontar un de tants reptes, que encara perduren, des dels temps més foscos de les sotanes i les misses obligatòries.

De fet, l’actual Codi Penal fou aprovat l’any 1995, en el darrer govern de Felipe González. S’hi van establir uns articles 523, 524 i 525 que castiguen allò que anomenen ofensa als sentiments religiosos amb penes econòmiques i de presó. Penalitzacions que depenen de la interpretació del poder judicial, controlat per una ideologia radicalment conservadora. És sabut que les organitzacions de dretes aconsegueixen un suport del 80% en els processos electorals corporativistes de la magistratura i no tenen vergonya a certificar-ho, tot i anar a contracorrent de la immensa majoria de la ciutadania.

I és aquest retrògrad sistema judicial el responsable de diferenciar entre l’anacrònica ofensa als sentiments religiosos i el dret a la llibertat d’expressió. I la seua inclinació és marcadament integrista. I la seua prepotència sobrepassa els límits legals i constitucionals quan mantenen símbols catòlics en llocs com la seu del Tribunal Suprem. Crucifixos gegants i quadres de la Immaculada Concepció ambienten espais judicials amb una olor a tòxica naftalina i a encens purificador. Amb uns hipòcrites personatges que no saben si posar-se togues, sotanes o casulles per a castigar les infidelitats religioses.

Molts dels miserables prohoms togats són més intolerants que els mateixos capellans, ja que criminalitzen expressions irreverents tan arrelades en la cultura popular, com ara: me cague en déu, en la creu o en l’hòstia consagrada; les penalitzaran, si volen, amb el seu poder absolutista, mentre que els pastors del ramat cristià, a tot estirar, et posaran uns parenostres de penitència i et perdonaran després de confessar.

I aquest desficaci fonamentalista judicial ha castigat artistes, activistes, periodistes, dibuixants, diaris i revistes. El Papus, Interviu, Els Joglars, Krahe, Leo Basi, Wyoming, R. Maestre, el cony insubmís o W. Toledo són la punta d’un iceberg de desenes d’acusacions i persecucions. A més, l’estat espanyol té el miserable honor d’ocupar el primer lloc al món en empresonament d’artistes, amb absurdes justificacions. I tot això en un estat aconfessional, que reconeix la llibertat d’expressió, pensament, religió i ideològica. I en un món on la ciència nega els principis bàsics del creacionisme cristià i de l’existència de déu, només explicables pels poders màgics de la fe. Per tant, jutjar i condemnar expressions o actes ofensius contra uns éssers divins imposats per unes creences religioses resulta ser d’un totalitarisme que s’acosta al gihadisme.