El 22 de juny de 1940, les tropes nazis van entrar a París. Els alemanys havien conquerit França. Hitler estava exultant, eufòric, vivia un dels moments més importants de la seua patològica carrera genocida. A Espanya, Franco feia més d’un any que havia guanyat la partida a l’Espanya republicana, l’Espanya legal i constitucional. Qui sap si contagiats per l’eufòria nazi, al cap i a la fi en aquells moments eren dues nacions germanes —gràcies a Hitler i Mussolini, el general Franco va doblegar la Segona República—, els aparells repressors del franquisme van decidir celebrar-ho amb el sàdic afusellament de 197 persones del món de la cultura, la política, l’educació, la judicatura i el periodisme valencià.
Ara, l’Ajuntament de Paterna —ho conta Gonzalo Sánchez en les pàgines de Levante-EMV— ha iniciat l’expedient administratiu perquè s’inicien els treballs d’excavació i exhumació de la fossa 114 del seu cementeri, coneguda com la fossa de la cultura, perquè ací van ser amuntegades les restes, entre altres, de Vicente Miguel Carceller, editor de la revista satírica ‘La Traca’; Carlos Gómez Carrera, dibuixant; Luis Cisneros Delgado, secretari de l’Audiència Provincial; Isidro Escandell Úbeda, periodista i diputat socialista a les Corts Republicanes... És ben sabut l’odi ancestral de les dictadures per la gent de la cultura, per això la llibertat d’expressió i d’opinió política, més enllà dels insults personals o les difamacions, que són censurables, és un bon termòmetre per a mesurar la qualitat democràtica de qualsevol país.
Al capdavall, aquest procés de dignificació de les víctimes de la repressió franquista no haguera estat possible sense el treball de l’historiador Vicent Gabarda, que va identificar els més de dos mil afusellats al conegut com ‘Paredó d’Espanya’ i amuntegats al cementeri de Paterna, repartits en un centenar de fosses. La Universitat de València acaba de publicar ara ‘El cost humà de la repressió al País Valencià (1936-1956)’, un volum que unifica els dos llibres anteriors de referència d’aquest investigador, ‘Els afusellaments al País Valencià, 1938-1956’ i ‘La represión en la retaguardia republicana. País Valenciano 1936-1939’, tots dos publicats per Edicions Alfons el Magnànim. L’encert d’aquest volum és que per primera vegada hi apareixen juntes les víctimes dels dos bàndols, perquè en ambdós bàndols, com diu Gabarda, hi va haver viudes, viudos, orfes, robatoris, saquejos, confiscacions, assassinats, extorsions, víctimes i terror, un gran terror que empastifava l’ambient. La conclusió és que hi va haver 6.415 víctimes del terror roig (txeques, passejos, saques, judicis...) i 6.386 dels franquistes. En total, 12.444 persones van ser víctimes indiscriminades. Ara bé, cal dir que el País Valencià va estar en la rereguarda de la guerra al llarg de tot el conflicte, a diferència d’altres regions on guanyaren els franquistes, com és el cas paradigmàtic de Castella-Lleó, Extremadura o Andalusia. De fet, segons dades de 2010, investigades per l’historiador Francisco Espinosa Mestre, 130.199 persones van ser víctimes de la repressió franquista i 49.272 per part de la repressió republicana.
Però, clar, és necessari especificar que unes, les víctimes dels grups incontrolats de la zona republicana, van ser exaltades i dignificades al llarg de quatre dècades a les façanes de les esglésies i a les creus dels caiguts por Dios y por España de tota la geografia de l’Estat. En canvi, les restes de les altres romanen en fosses comunes en diferents cementeris i descampats que ara es pretenen excavar, exhumar i dignificar. Els historiadors matisen també una qüestió essencial: el terror roig va estar protagonitzat per bandes de delinqüents o grups polítics incontrolats que actuaven com a contrapoder de l’estat en absència d’autoritat i en un ambient de caos i impotència. L’altre terror, el terror franquista, va ser obra d’un poder militar, perfectament organitzat, amb la cobertura de l’Estat, conseqüència directa i concisa de la voluntat política de Franco.
D’altra banda, el llibre especifica per comarques les víctimes d’un bàndol i de l’altre i conté un índex onomàstic que posa nom a totes les persones represaliades. Al capdavall, el treball de Vicent Gabarda i de tot el moviment associatiu de la memòria històrica tracta de dignificar les víctimes de la repressió franquista. Es tracta, justament, de tancar ferides, no de reobrir-les. Ja és hora de superar el dolor, l’angoixa i la injustícia que s’amagava darrere de l’ominós ‘pacte de silenci’.
