L’actual crisi sanitària ha posat damunt la taula un dels grans reptes als quals ens enfrontem com a societat: el problema de la salut mental. La pandèmia ha amenaçat el nostre benestar emocional i això ha despertat una certa sensibilitat envers aquest tema, afavorint la possibilitat de parlar públicament al voltant d’alguns aspectes que, des de fa temps, causen estralls entre diversos col·lectius, com és el del personal investigador.
El foment i la promoció de les vocacions científiques s’ha convertit, en els últims anys, en una prioritat per a diferents institucions i entitats, incloent-hi les administracions públiques. El motiu és la convicció que els resultats de la recerca científica –en tots els seus vessants– han de condicionar el nostre futur i ens han de permetre avançar cap a una societat millor. Ara bé, el desenvolupament d’una carrera investigadora també està ple d’entrebancs i perills dels quals no es parla habitualment. Per exemple, a les dificultats per tal de conciliar la vida laboral i personal cal afegir, especialment en el cas de les persones més joves, la pressió per obtenir resultats rellevants de manera immediata i publicar-los en revistes d’alt impacte, davant unes expectatives poc falagueres d’estabilització laboral.
El model d’excel·lència de la ciència que tenim està centrat, principalment, en l’obtenció de resultats, sense prestar massa atenció a com s’obtenen. Això contribueix a generar una enorme competitivitat, sovint malaltissa, que fàcilment pot donar peu a la desmotivació i a unes inseguretats que poden tindre un elevat cost mental. Diversos treballs han mostrat que el personal investigador presenta símptomes d’ansietat o depressió en un percentatge moltíssim més elevat que la resta de la població. En eixe sentit, aproximadament la meitat de les i els joves que fan una tesi doctoral experimenten problemes psicològics i una tercera part està en risc de patir algun tipus de trastorn psiquiàtric. Les dades no són molt millors en el cas del personal en estadis més avançats de la carrera investigadora.
L’afany per obtenir resultats amb els quals poder competir pel finançament i impulsar el currículum fa que, sovint, se sacrifique la vida personal i es treballen moltes més hores de les que pertoca per tal de traure endavant una recerca que, en eixes condicions, condueix a uns nivells d’estrès força elevats. Una situació a la qual de vegades es pot afegir, en el cas de les i els més joves, una manca de suport per part de qui hauria de supervisar la tasca investigadora. En qualsevol cas, aquests nivells d’estrès, ansietat i depressió minven la creativitat en la mesura en què disminueix la predisposició a prendre riscos que, potser en altres condicions, sí que es podrien assumir i podrien contribuir a generar nou coneixement.
Malgrat les evidències que demostren que la salut mental és un problema ben present al món acadèmic, el tema sembla tabú i són poques les persones que parlen obertament de l’assumpte. És l’elefant a la sala: una realitat ben coneguda per la comunitat científica que sovint és ignorada; el preu a pagar que assumeix a contracor el personal investigador que aspira a desenvolupar una carrera científica. Un problema del qual, a més, moltes persones no volen parlar perquè pensen que pot posar en dubte les seues capacitats.
El compromís del personal investigador està sent vital per combatre i vèncer la pandèmia. El seu treball ens permetrà fer front als desafiaments del present i del futur. Ni que siga per això, no podem permetre que fer recerca supose un problema per a la seua salut. Hem de promoure la creació d’entorns de treball saludables a les universitats i els centres de recerca i s’han de fer campanyes de conscienciació al voltant dels problemes de salut mental de la comunitat investigadora. Tanmateix, s’han de desenvolupar programes específics de salut mental per a aquest col·lectiu, amb protocols de prevenció i actuació eficaços. Cal, en definitiva, fer tot el possible per dignificar la seua tasca investigadora.
