Recorde un entreteniment senzill, en l’època premòbil, que consistia a fer un dibuix simple, un redolí, un punt, una línia ondulada... i preguntar allò què era. La resposta, sempre un desgavell, tenia la solució en la perspectiva: un punt, per exemple, eren mil milions de metres de fil d’aram vistos de front. La forma com representem «els objectes tridimensionals sobre una superfície bidimensional» és la perspectiva; però també és, per extensió el «punt de vista des del qual es considera o s’analitza un assumpte». Tant en un cas com en un altre, la clau està en la posició que adopta la persona que observa.

Diumenge passat, recordant la derrota del 25 d’abril, en les xarxes aparegueren tot de mapes del nostre país en horitzontal, on ens emmarcava la mar Mediterrània en la zona inferior. Records d’un temps on no érem encara el llevant de cap meseta. La terra vista des de la mar, les primeres cartografies són les nàutiques; els topònims més desconeguts, els que només usen la gent de la mar.

Mentre suportem estoicament la campanya electoral de Madrid, ni tan sols de la Comunitat madrilenya, només es parla de la ciutat de Madrid, les altres realitats del país semblen perifèriques, accessòries, prescindibles. Tant que un partit polític amb seu a Alacant ofrena glòries a la campanya madrilenya tot oferint-los la platja d’Alacant, com la platja de Madrid. El més penós és que ni tan sols són noves glòries. A Gandia bé recorden el lliurament de l’arenal a la presidenta madrilenya de mans de l’alcalde: «esta es tu playa. Esta és la playa de Madrid». I si mirem la xarxa viària i, més encara, la ferroviària, encara tenen raó. És més fàcil, més ràpid i més barat viatjar des de Madrid a qualsevol punt de la nostra costa que fer-ho des de Castelló, València o Alacant.

El centre és una posició privilegiada, perquè et dona tanta importància com la lleva a la resta. Les dues bústies amb què et rebia Correus eren per a Madrid o provincias. Però encara hi ha un perill major. Si dius que adoptes la posició equidistant, el que fas és transformar la realitat en extrems enfrontats: «Feixisme, comunisme i altres –ismes són cosa de l’activisme. No de periodisme», es defensava amb el lleixiu en la mà.