Diuen que les persones, com la fruita o la verdura, també som de temporada i que mostrem sols la nostra esplendor en aquells moments de l’any que ens donen força. I pense que tenen raó. Les hi ha qui viuen l’hivern apassionadament, envoltades de dobles capes, emocionats amb una castanya i amb la llar sempre encesa i d’altres no s’hi acaben de trobar si no són submergides baix d’una pluja de fulles groguenques i una amenaça constant de gota freda. Ser de primavera és, sense dubte, el que té més glamour, amb el verd florint per tot arreu (encara les al·lèrgies fa temps que van minant a poc a poc la seua idílica imatge) però, en el meu cas, he de confessar obertament que soc una persona descaradament d’estiu.
Malgrat les meues arrels dels Ports, suporte molt més la calor -encara que siga ponent del Sàhara- que la gelor i la llum que arriba fins ben entrada la nit és, per a mi, una de les majors alegries després d’un any quasi sempre estressant, amb gent estressada i estressats per l’incessant tic toc del rellotge.
Hi haurà qui pense que tot es deu a una peterpanesca memòria infantil que es nega a créixer i que reviu amb l’estiu les nits a la fresca, els gelats, jugar al carrer, dur poca roba o cap ni una, no tindre escola i l’olor eterna a antimosquits. I tal vegada no falte raó en esta argumentació, però qui no té dins seu una part resistent que es nega a ser adulta? Només en pensar en la meua estació preferida comence com a salivar i pense en lectures a la terrassa o en sobretaules amb corfes de meló d’Alger sobre la taula i converses que arriben a la nit. Pense en família, en amics i també pense en la mar. I clar, quan sols falten unes setmanes per a Sant Joan sent ja eixe pessic al cor que m’encoratja i que crida en veu baixeta ‘ja ve l’estiu!’. Benvingut a casa!