La pandèmia del coronavirus SARS-CoV-2 revela aspectes positius del gènere humà però també n’il·lumina les cares més fosques. Des del primer dia, la comunitat científica col·laborà per frenar la malaltia. Hores després de fer-se públic en internet el primer genoma del virus aïllat d’un pacient xinès en gener de 2020, aquesta informació era analitzada en la Universitat d’Oxford per iniciar el disseny d’una vacuna, la denigrada d’AstraZeneca. Un any després, no una sinó diverses vacunes estaven sent administrades en diferents països iniciant un procés d’immunització que, si es fa bé, mitigarà la pandèmia. L’esforç col·lectiu en tots els àmbits, des del científic fins al sanitari passant per la fabricació de fàrmacs, no té precedents. I ens hem de felicitar que, si bé la mobilitat global fou determinant en l’expansió de la malaltia, la interconnexió immediata que permet internet, les reunions en línia, les bases de dades públiques o les xarxes socials, són essencials en el segle XXI per a la resposta eficaç a una emergència sanitària com la que vivim.

Altra cosa ha estat la gestió de les problemàtiques socials i econòmiques pels governs, a totes les escales. S’ha demostrat que la classe política està poc preparada per a manejar la incertesa i la complexitat. Segurament, perquè la ciutadania en general tampoc ho estem. S’han airejat les vergonyes d’aquells amb una educació sense cap vernís de ciències o matemàtiques, en una manifestació més de l’eterna separació entre les dues cultures: les humanitats i les ciències. Eixa fissura cultural fonda que persisteix en el nostre sistema educatiu. Tampoc hem sabut fins a quin punt les decisions administratives tenien el suport d’uns assessors tècnics en cada moment, en el ben entès que la responsabilitat política ha de conjugar moltes variables alhora.

Notarem un canvi significatiu en el nostre sistema de ciència i tecnologia? La resposta curta és un no rotund. Sent benèvol, diria que l’urgent no ens deixa atendre l’important. Però així estem, sense cap pla de reconversió profunda del sistema econòmic, parlant de l’ampliació de ports i aeroports en compte de reflexionar seriosament sobre si no ens convindria a tots, persones i mercaderies, moure’ns menys. Una reflexió que, per cert, s’empelta directament amb el debat sobre la crisi climàtica. Tret d’honroses excepcions, tenim molt poc pensament estratègic en ruta cap a una economia basada en el coneixement i la innovació. I què dir sobre la gestió de la ciència? Si més no en l’estat espanyol, no hi ha plans de reversió real i a llarg termini de les tendències indignes i letals de la darrera dècada, després de perdre tota una generació de talent jove. S’augura una pluja de milions de fons europeus. Però serà conjuntural, una borumballa fallera que generarà més frustració quan s’apague.

Recordem que els primers genomes seqüenciats del SARS-CoV-2 en Espanya ho foren a València, per part d’un equip molt competent en epidemiologia genòmica, amb membres de la Universitat de València, el CSIC i la fundació Fisabio de la Generalitat. Doncs bé, la majoria d’aquests científics i tècnics no tenen una carrera professional estable. Ara és fàcil de justificar els beneficis d’un sistema de vigilància epidemiològica robust i ben connectat internacionalment. Però aquesta robustesa i interconnexió no es pot bastir sobre la precarietat laboral, l’asfixiant burocràcia i la migradesa dels recursos. Estats Units acaba d’anunciar una inversió extraordinària de 1.700 milions de dòlars per enfortir el seu sistema de prevenció i monitoratge d’epidèmies basat en la genòmica. Salvant totes les distàncies, ens agradaria saber quins plans té la Unió Europea o el govern del Regne d’Espanya per reforçar els sistemes de salut pública.

Hi ha, però, una cara molt més fosca en tota la gestió de la pandèmia: la manca d’equitat. Inquieta el fet que els països avançats no consideren prioritària una vacunació a escala mundial més igualitària. Ni que fos per egoisme, s’hauria d’ajudar els països més enrederits en la vacunació a avançar més apressa perquè si el virus disposa de grans zones geogràfiques per continuar evolucionant, l’emergència de nous mutants i variants serà permanent i les transmissions es perpetuaran, inclús entre les poblacions parcialment vacunades. En la vigilància epidemiològica també sorgeix la qüestió de l’equitat. Nextstrain és una de les bases de dades més actives en el seguiment genòmic de la pandèmia (https://nextstrain.org/). L’abril passat contenia ja més d’un milió de genomes. Més de dos terceres parts provenen de virus aïllats de pacients d’Estats Units i Gran Bretanya. Però alhora, no n’hi ha cap genoma de Tanzània i països amb brots importants com El Salvador o el Líban n’han aportat una quantitat insignificant. Aquesta és la crua realitat que ens planteja un repte fabulós com a espècie: en una pandèmia o els avenços científics i mèdics són patrimoni de la humanitat o la crisi la tancarem en fals.