L'estiu s'inicia amb la passejada, gens triomfal, de Pedro Sánchez per l'escenari del Liceu com un nou venedor de quincalla intentant enlluernar el personal amb la seua oferta de sopars de duro. Sánchez, “el magnànim” en lloc d'anar a explicar la bona nova als incrèduls que té dins de casa i voltants, decideix fer un acte teatral al Liceu on les irredempts forces independentistes no li compren el gest perquè indultar els presos polítics catalans és, senzillament, el que des de diverses instàncies mundials li estan demanant.

Però malgrat els indults, la repressió continua a Catalunya contra tot aquell que no camina callat i amb el cap cot pel camí que marca una constitució obsoleta i que va donar pas a una sèrie d'institucions per poder mantenir el “atado y bien atado” que aquell vell general sanguinari de les pessetes i els segells de correus ens va deixar com herència. Perquè a Espanya mai, per molt que ens vulguen vendre la moto espatllada de la democràcia, no va haver-hi una transició de la dictadura franquista a la democràcia. La Constitució és la cotilla que ens estreny les llibertats des del 1978.

Aquesta constitució, votada en contra per la dreta extrema que ara s'embolica amb les seues pàgines, va crear aquest tribunal com suprem òrgan fiscalitzador de la gestió econòmica i financera del sector públic, No era mala idea fiscalitzar com gasten els polítics els nostres diners, però aquest tribunal ha esdevingut un ens on regna el nepotisme, i en una arma al servei de dos partits polítics que allà són els que fan i desfan. Són els partits polítics els que nomenen els 12 membres del Tribunal de Comptes, sis el Congrés i sis el Senat, per una durada de nou anys i amb 2/3 dels vots. La jugada perfecta, com a la cúpula judicial, és, per part del PP quan no governa, no arribar a acords i deixar que passe el temps sense renovar uns càrrecs fidels als interessos de qui allà els hi van col·locar. Som davant un tribunal totalment polititzat on els seus membres, que no són jutges, jutgen processos on les garanties són absents.

I mentre Pedro Sánchez fa un tour per Barcelona per intentar fer veure que les relacions entre Espanya i Catalunya van pel bon camí, hi ha gent, com la majoria de membres del Tribunal de Comptes, que, com els togats de la Brigada Aranzadi del Suprem i el Constitucional, s'entesten a posar bastons a les rodes del desig del líder socialista. A proposta del PP, no podia ser d'altra manera, el 2017 el Senat encarrega al T. de Comptes investigar l'acció exterior de la Generalitat des del 2011. I ara, quatre anys després, i malgrat que en algun cas el TSJC ja va dir que no hi havia malversació, un bon grup de polítics catalans veuen en perill els seus béns que estan a punt de ser embargats sense cap sentència de la justícia, tan sols perquè així ho han decidit els membres del Tribunal de Comptes.

Dolores Genaro, membre del tribunal, diu que l'informe va ser firmat sense ser llegit pels firmants. Entre els membres del tribunal que han pres la decisió d'imposar una fiança milionària als polítics catalans està Margarita Mariscal de Gante, que fou ministra de Justicia amb Aznar, i que va lliurar de pagar els més de 22 milions d'euros als quals fou condemnada Ana Botella de Aznar, per vendre a baix preu unes habitatges municipals, quan era alcaldessa de Madrid, a un fons voltor.

Un ens com aquest tribunal ha esdevingut la mà executora de l'Estat contra la dissidència, en aquest cas contra l'independentisme. Ja ho va dir la vicepresidenta Soraya Sàenz de Santamaría: “Lo pagarán ellos y sus familias”.