Amb la pandèmia de nou s'han fet evidents les asimetries existents a Espanya, i no sols les territorials, sinó moltes altres. Asimetria és tot el contrari que homogeneïtat, implica diferència. Hem vist com la tendència a un tractament de la crisi amb uns criteris centralitzats ha anat cedint per la força de la realitat cap a una pluralitat de vies territorials. Hem comprovat com a la fi la dreta representada pel PP ha anat entrat en una forta contradicció, en haver passat de la seua exigència de criteris unitaris a defensar en alguns territoris la seua via divergent i clarament escorada cap a opcions basades en el negoci i no en la seguretat.
En moments de gran crisi l'asimetria es manifesta. Només cal revisar la nostra història per a comprovar l'existència de tendències més integristes en funció de territoris o comunitats, tot amb els matisos corresponents. No tot, però, es pot explicar sobre la base de territoris. Hi ha asimetries que naixen de les diferències socials i econòmiques. També les regles electorals incideixen en uns resultats que juguen a favor del conservadorisme. D'altra banda, fins i tot en territoris on existeix un sentiment identitari arrelat, com Catalunya o Euskadi, la confrontació de sentiments nacionals apareix entre les dues opcions antagòniques: la sobiranista espanyola i la pròpia. Considerem, si més no el ‘soberanisme’ de la presidenta de la comunitat de Madrid com una curiosa asimetria.
Alguns coincidim que “l'Estat federal, precisament perquè fomenta les solucions diverses entre diferents estats, permet respondre a les preferències d'un major nombre de ciutadans, sempre que les preferències no estiguen distribuïdes d'una manera igual entre aquests “ (Ramón *Maíz, ‘Democràcia i federalisme en estats multinacionals’). Podem, doncs, parlar d'una via que intenta establir l'articulació de l'asimetria entre les parts d'un Estat federal amb alternatives plurals. El mateix autor, en la seua aportació en el mateix llibre col·lectiu titulat ‘Pluralisme nacional i legitimitat democràtica’, afig: “La substitució del criteri de jerarquia pel criteri de competència, desplaçant els conceptes de “sobirania” i “Estat”, implica una distribució del poder en una igualtat no jerarquitzada que situa la relació entre iguals, i especialment entre els estats federats, com una dimensió decisiva de l'anàlisi”.
En la pràctica, com no hi ha anàlisi, sinó que estem funcionant sobre la base de ‘acció-reacció’, aquesta lliçó de la crisi pandèmica no acaba de situar-se sobre la taula dels legisladors, els qui continuen actuant amb una visió a curt termini.
