La utilització de l’aigua com a recurs energètic és tan antiga com la nostra civilització. Des de l’època romana, amb la roda hidràulica construïda per Vitruvi –inspirada en la persa– s’aprofitaven els corrents d’aigua per a regar i per a produir energia mecànica emprada per a moldre gra. Un model que els àrabs generalitzarien amb tota classe de sénies pertot arreu. Fins que al segle XIX, en plena Segona Revolució Industrial, la roda hidràulica va evolucionar fins a convertir-se en turbina, que seria la base de la producció elèctrica de les primeres centrals construïdes a Gran Bretanya cap al 1880.
I tot aquest periple hidràulic ha estat supeditat històricament a unes minories. Els senyors romans, els senyors feudals, els senyors burgesos o les màfies elèctriques han tingut tota la potestat sobre un recurs necessari per a la vida. Karl Marx va situar l’inici de la propietat privada en la privatització de l’aigua a Caldea, una civilització mesopotàmica on el control de les canalitzacions de l’aigua donà lloc a l’aparició de les castes sacerdotals dominants en la societat sumèria. El control de l’aigua com a màxima expressió de poder.
I així fins avui, amb la generalització a l’Estat espanyol de les centrals hidroelèctriques, cap a la segona dècada del segle XX, amb concessions perpètues d’aprofitament. A partir del 1921, un reial decret va posar límit a aquesta privatització i va acotar les noves autoritzacions a un màxim de 75 anys. Però, arribà Felipe González al Govern i tornà a fer-ne una de les seues l’any 1985, amb una nova llei d’aigües que va permetre una pròrroga de 75 anys a les centrals més antigues, fins a l’1 de gener de 2061. Una de les primeres baixades de pantalons d’un president que ja aspirava a una sucosa porta giratòria.
Si fem números, resulta que hi ha un bon grapat de centrals que han sobrepassat el temps estipulat per a realitzar-ne la gestió privada (1996). Una realitat denunciada fa molts anys i que ha dut recentment a la constitució de la Plataforma Per Recuperar l’Energia, formada per més de 200 organitzacions, que denuncia el frau comés en les concessions hidroelèctriques caducades. Per què doncs no se n’ha produït fa anys la reversió a control públic? Per què segueixen en mans privades –d’Endesa, majoritàriament– que continuen lucrant-se amb milions d’euros d’un bé que pertany a tota la ciutadania?
Davant d’aquesta situació, cal recuperar els diners obtinguts fraudulentament. Que aquesta estafa acabe d’una vegada. Que les concessions caducades passen immediatament a gestió pública. Que la municipalització de cada central siga l’opció prioritària: és un deure històric de caràcter mediambiental, social i econòmic. I que les centrals més grans siguen gestionades mitjançant una companyia energètica pública. Pensem que les més de 800 centrals hidroelèctriques en funcionament a tot l’Estat –una sisena part de la potència instal·lada– cobreixen fins al 20 % de la demanda actual i han de ser la base d’una empresa pública que puga anar acabant amb les màfies elèctriques actuals. Motius per a fer-ho, n’hi ha de sobres!
