Podrien afirmar que la «política es fonamenta en l’engany» parafrasejant al general xinès Sun Tzu (segle V abans de Crist) quan en la seua obra mestra ‘L’art de la guerra’ afirma que «tot l’art de la guerra es fonamenta amb l’engany»? Estic segur que aquest llibre figura com llibre de capçalera de la majoria dels assessors polítics, ja que possiblement serà el millor llibre d’estratègia mai escrit, ja que les seues recomanacions poden ser aplicables al món dels negocis, esports, diplomàcia, política, etcètera.
En principi caldria aclarir, almenys així ho he deduït de la seua lectura, que no es deu confondre «engany» com sinònim de «mentida». Si ho pensen són molts els animals i plantes que utilitzen aquesta estratègia per defendre’s dels seus predadors.
Entre les asseveracions (hi ha tantes!) més significatives, cal destacar, per exemple, què a l’enemic cal confondre’l de tal manera que siga possible derrotar-lo si és possible sense utilitzar les armes. O altra: «Mai és beneficiós per un país deixar que una operació militar es prolongui per molt de temps». Circumstàncies aquestes que en Catalunya no s’han portat a cap!
Aquests dies he pensat prou en asseveracions que es fan en aquest tractat relacionant-les amb les estratègies portades a cap pel Govern de l’Estat, l’oposició i els independentistes, a costa dels indults, així com pel temps que portem en allò que podríem anomenar la ‘batalla de Catalunya’.
Qui està enganyant i a costa de què? Els dirigents independentistes catalans per molt que mantinguin les seues proclames (així com algunes fanfarronades) dirigides exclusivament a les seues ‘tropes’, són conscients que després d’haver acceptat l’indult han sigut derrotats traient-los de les seues fortaleses i, per tant, estan en una posició negociadora forçament dèbil. «Quan es pronuncien paraules altisonants (...) és senyal que l’enemic es va retirar», diu Sun Tzu.
Respecte del Govern de l’Estat, malgrat poden ser sinceres les seues apel·lacions a la concòrdia, al diàleg, etcétera, de moment estan en una bona posició estratègica, ja que «un exèrcit victoriós guanya primer i entaula la batalla després». En tot cas, «no pressiones a un enemic desesperat». Què no sé si el Govern de l’Estat sabrà actuar amb «saviesa, sinceritat, benevolència, coratge i disciplina» i, sobretot, si tindran el temps necessari, tal com Sun Tzu recomana.
Respecte a la dreta, possiblement traguin rèdit electoral d’aquesta situació a curt termini, però l’art de l’engany no el dominen (malgrat són experts en la manipulació de la realitat, quan no de la mentida més burda), ja que se’ls veu vindre abans d’haver fet res. Són totalment previsibles i, malauradament, pareix que hagin renunciat a tindre dirigents capaços i amb talent «que sàpiguen administrar les recompenses i els castics de la manera més justa», així com no saber que la distancia entre la victòria i la derrota està en «la diferència entre els que tenen estratègia i els que no tenen plans premeditats». Per tant, amb la dreta, el ‘problema català’ no sols, presumiblement, no es mitigaria, sinó que, possiblement, s’agreujaria (si fem cas a Sun Tzu).
Per altra banda, no puc deixar de constatar amb admiració altres països, com el Regne Unit (Escòcia) o Canada (Quebec), que afrontem problemes semblants sense rascar-se les vestidures, no fent d’un principi polític com el de la unitat territorial un motiu d’enfrontament i trencament social. En definitiva, sollevant les emocions, fins que la societat quedi dividida i trencada en dos bàndols -‘bons i roïns’- no soluciona res i més quan a la fi aquest principi de la unitat territorial és allò que en dret es coneix com un ‘concepte jurídic indeterminat’ que només pot explicar-se de manera abstracta o genèrica.
Per últim, en els últims cent anys - en temps històric no és res - l’Estat espanyol ha perdut més de 500.000 kilòmetres quadrats del seu territori i ‘els murs de la pàtria’, que es sàpiga, no s’han enfonsat ni s’han creat ‘creuades patriòtiques’ per recuperar les antigues fronteres.
