Cuba i la «madre patria»

Els mateixos que despatxen hostes contra el règim cubà per a que pose urnes, treien foc pels queixals quan els catalans les van posar l’1 d’octubre de 2017. Com a les partides de pilota, donen faltes o bones atorgant o negant el títol de democràcia. Si guanya les eleccions la dreta, hi ha democràcia; si les perd, és dictadura. Va passar a Veneçuela, i està passant en Espanya on fan el cafre negant legitimitat al govern. Jo també vull democràcia en Cuba, però no es pot analitzar la crisi actual sense considerar els efectes del bloqueig imposat per USA i condemnat per la comunitat internacional. Si tant els preocupa la vida dels cubans, que denuncien el bloqueig que dura ja 60 anys i els priva d’allò més bàsic, fins i tot de xeringues per vacunar contra la covid. I no repetisquen mentides fins que semblen veritat (fent virals protestes que no són de Cuba, sinó d’Egipte), ni neguen la veritat reiteradament fins que semble mentida (com han fet ací, qualificant de «moviment cívic militar» el colp d’Estat de 1936). No sóc un romàntic ancorat en la Cuba de 1960. El país caribeny ha de transitar cap a la democràcia, però la ‘madre patria’ no és qui per donar lliçons amb un Rei que no ha elegit ningú, un poder judicial segrestat per un partit polític i amb decisions judicials que respiren aires de «lawfare»; un Tribunal Voxtitucional, que no Constitucional; un govern que primer allibera els presos polítics i un Tribunal de Comptes que després els arruïna. Un País amb polítics exiliats; que nega l’autodeterminació, dret inalienable i imprescriptible malgrat la Constitució; que crida «a por ellos oe» amb crueltat sarraïna i apallissa gent que vol votar; que fa cara de pomes agres quan vindiques la llengua pròpia; que és condemnat reiteradament pel TEDH i on això de «som una democràcia plena» sembla un acudit extret de «¡Tiemble, después de haber reído!», l’enyorada secció de La Codorniz. No, Espanya no pot donar bons consells perquè està fins al caramull de donar mals exemples.