No és fàcil ser jove. No és fàcil ser jove i dona. No és fàcil ser jove i dona en un món adult. Moltes vegades no s’escolta el que diem i només es presta atenció si la mateixa cosa la diu una persona adulta. Els nostres problemes o inquietuds sempre són ximpleries, drames, coses de xiquets. El món no està fet per a cedir-nos espais on les nostres veus tinguen una repercussió reial, on es prenguen decisions que tinguen en compte les nostres vivències i realitats. Perquè les nostres vivències no compten. Perquè la nostra realitat és menyspreada constantment. Perquè la joventut és «una malaltia que es cura amb el temps». La joventut sempre és un assumpte secundari. Aquest context adultcentrista que ens rodeja diàriament és la primera cosa que s’ha de tindre present quan es parla de qualsevol problemàtica que afecta la joventut. No és fàcil ser jove en un món que no està fet per a nosaltres.
La setmana passada vaig llegir una notícia que em va alarmar moltíssim. El titular deia així: «El suïcidi ja és la principal causa de mort entre els joves». Es tracta d’un assumpte molt preocupant i hauria de ser un símptoma del fet que alguna cosa no funciona correctament. Hauria de ser un avís per a repensar urgentment què està ocorrent, què estem fent mal i com podríem millorar-ho. Durant un parell de dies aquesta tràgica notícia va ocupar una part important del debat públic. Per un moment pareixia que el món es preocupava pel que ens passava a la gent jove, pel que estàvem sofrint. Però com molts altres temes sobre joventut, va ser un interés efímer. Els tuits sobre la pujada de les urgències psiquiàtriques en joves ara s’han convertit en missatges sobre la «quinta onada jove», els titulars sobre com la pandèmia ha agreujat l’estrés i l’ansietat ara són sobre els botellots. I nosaltres en el mig.
Així portem des de l’inici de la pandèmia. Les notícies de la preocupant situació socioeconòmica i emocional de la joventut queden ocultes per altres que ens situen com el principal vector del virus (i, si ens posem, pràcticament com els causants de tots els mals de la humanitat). Nosaltres intentem prendre-ho amb humor: les xarxes s’han omplit de milers de «no puc més». Però darrere d’aquest mem, la nostra realitat: no podem més.
Segons l’estudi «L’impacte de la covid-19 i la ‘nova normalitat’ en la joventut valenciana» elaborat per l’Institut Valencià de la Joventut i el Consell Valencià de la Joventut, el 50 % de la joventut vam sofrir ansietat durant el confinament, i el 25 % continuarem sofrint-ne els mesos posteriors. La meitat dels trastorns mentals comencen als 14 anys o abans, però en la majoria dels casos no es detecten ni es tracten. La percepció de les professionals de la psicologia i psiquiatria coincideix: s’està vivint un augment de les consultes i les urgències en el camp de la salut mental. El benestar emocional, especialment el de les persones joves, ha de ser una prioritat que no pot esperar a demà.
La pandèmia ha agreujat la nostra situació pel que respecta a la salut mental. La socialització, part bàsica del desenvolupament psicoafectiu de la infància i la joventut, s’ha vist totalment condicionada i, en molts casos, aturada. Les nostres rutines i hàbits s’han vist alterats completament. A més, les conseqüències de la crisi socioeconòmica provocada per la pandèmia, la qual ha impactat de manera especial sobre la joventut, ha complicat encara més la nostra realitat. Les condicions materials juguen un paper essencial en la nostra salut mental. Tenim la taxa d’atur juvenil més alta de la Unió Europea, una gran temporalitat i sobrequalificació en el treball i hem de destinar quasi tot el nostre salari al lloguer. Açò últim quan podem emancipar-nos, perquè sols el 17% de la joventut valenciana ho ha aconseguit. Aquestes condicions precàries generen tensió econòmica, incertesa sobre el futur, frustració i desmotivació, fet que té un impacte directe en el nostre estat psicològic.
Totes aquestes dades haurien de fer-nos apostar per la salut mental, el benestar de la joventut i el reforçament de l’atenció psicològica en el sistema de salut pública. Tindre cura de la nostra salut mental no pot ser un privilegi d’uns pocs. A més, cal treballar de manera decidida per la detecció precoç a través de la coordinació entre l’escola, els serveis socials i el sistema sanitari, al mateix temps que es posen en marxa polítiques públiques per a acabar amb els problemes estructurals que converteixen de manera sistemàtica a la joventut en els majors afectats de qualsevol crisi. Trobe essencial també apostar pels espais d’oci alternatiu i educació no formal, que fomenten l’adquisició de competències clau per al desenvolupament psicològic de les persones joves i la seua inclusió social. En definitiva, hem de prioritzar la joventut de manera transversal i posant en el centre de l’equació el nostre benestar.
