Les lletres de batalla que més fortuna literària han tingut, d’entre les escrites pels nostres cavallers medievals, són, sense dubte, les de Joanot Martorell, d’ençà que Martí de Riquer, en preparar la seua edició del Tirant lo Blanch, les va adjuntar com un apèndix a la novel·la de cavalleries més famosa de la nostra edat mitjana. Però aquelles cartes en què un cavaller desafiava a un altre -o uns altres- pels motius d’honor que es consideraven pertinents foren molt més habituals del que podríem pensar.
Ara mateix, mossén Vicent Pons, canonge arxiver de la Seu de València i vicedegà de la mateixa, antic professor meu a la Universitat de València i amic, acaba de publicar, a les PUV, un volum a cura seua que porta per títol Lletres de batalla de la València medieval. Els Crespí i els Blanes (1462-1515), en la prestigiosa col·lecció «Fonts històriques valencianes», dirigida per Antoni Furió i Enric Guinot i que ara arriba al núm. 80, en testimoni de la vitalitat d’aquesta mena de materials que necessitaven edicions acurades com les que reben en aquest espai editorial de la Universitat de València, fent una tasca impagable als historiadors, però no només.
De fet, per exemple, en aquest volum de Pons el lector pot resseguir perfectament com una disputa sobre els drets de pastura entre els senyors de Sumacàrcer i Cotes, a la Ribera del Xúquer, va comportar un enfrontament que es va allargassar en el temps durant dues generacions i va implicar els reis d’Aragó i de Granada -i per aquest darrer hi hagué una excomunicació pontifícia i tot-, a més d’altres nobles, amb materials que mostren com el conflicte va durar més de mig segle i com, ja a la tardor de l’edat mitjana, aquella forma de resoldre les diferències entre els nobles de la Corona d’Aragó no interessava ja a la monarquia -que va ajornant la batalla personal tant com pot-, malgrat que entre la noblesa es trobava ben viva i segurament ho va estar fins al punt que només el Concili de Trento va aconseguir posar-hi fi a aquella pràctica cavalleresca que després va generar la celebració de justes, on els cavallers podien mostrar les seues destreses, però sense el risc quasi necessari de la mort d’un d’ells -cosa que, per altra banda, no devia esdevenir-se massa sovint.
El treball de Vicent Pons ens posa a l’abast, així, no sols les lletres de batalla, sinó que ens permet veure en tots els seus estadis l’evolució d’aquell enfrontament senyorial. Un luxe, ara, poder llegir-lo.
