Amb tot el dolor per la tragèdia del poble afganès, el secretari general de l’OTAN, el noruec Jens Stoltenberg, acaba de recordar-nos que la seva (i nostra) organització no va anar a protegir l’Afganistan, sinó a protegir Estats Units contra Al Qaeda. L’exèrcit islamista va estavellar avions plens de civils contra les torres bessones de Nova York i l’edifici del Pentàgon, i el Govern Bush va decidir empaitar-lo a l’indret on es refugiava el seu líder, Osama Bin Laden. La resta de l’Aliança Atlàntica es va mobilitzar perquè l’article 5 del seu tractat diu que un país membre pot invocar l’ajuda dels altres quan és atacat. O sigui, que no només Estats Units, sinó els aliats europeus van anar a Kabul a segar l’herba sota els peus d’Al Qaeda, i per això van expulsar del poder els talibans i els van substituir per afganesos dòcils –és a dir, fàcils de comprar amb sacs de dòlars. Neutralitzats els activistes i liquidat el seu cap, la feina estava feta: adeu-siau. Però està feta de veritat, la feina? Si les raons de la intervenció s’inscrivien en la lluita contra el terrorisme islàmic i la seva prevenció, l’escenari que els aliats deixen darrere seu apunta en sentit contrari. Fa vint anys els exèrcits occidentals es van abraonar contra el règim dels talibans perquè emparava l’amenaça i ara, vint anys després, els talibans tornen a controlar el país. Som on érem, o encara pitjor, ja que les democràcies liberals d’Occident se’n van amb la cua entre cames, demanant permís per fugir i renunciant a salvar molts dels seus col·laboradors locals, abocats a un infern de represàlies. Les opinions públiques estaven a favor d’una retirada però no de passar aquesta vergonya. El més transcendent, però, és que tot el mapa geopolític de la regió pateix una sacsejada que amenaça els equilibris mundials, amb probables conseqüències econòmiques i de seguretat per a Europa, que a Joe Biden poc li importen. Han clavat una puntada al vesper i marxen corrents. Feina feta, diu?
