El Teatre Escalante de la Diputació de València necessàriament ha de decidir la seua ubicació. A finals de l’any 2016, un informe tècnic posà de manifest les greus deficiències estructurals de l’edifici històric que l’havia acollit. Un any mès tard, la corporació provincial va decidir abandonar-lo i, fins trobar una nova seu estable, seguir el compromis artístic amb un període itinerant per diversos teatres de la ciutat amb el nom Escalante Nòmada.
«Al 1985, Josep Gandia Casimiro, director de Teares de la Diputació; Alfredo Mayordomo, cap de producció; i José Luis Castro, director d’escena, reconvertiren aquesta sala en un teatre especialitzat en produccions per a públic infantil. Aquesta idea substitueix el projecte anterior, dirigit per Joanvi Cubedo, que volia convertir aquest teatre en la segona sala de Teatres de la Diputació, en la qual programar tant teatre valencià com d’àmbit internacional», diu Roser Soler Piera en la ‘Enciclopèdia de les Arts Escèniques Catalanes’, de l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona.
El teatre va naixer el 15 de gener de 1989 amb un concert de música folk pel grup Aplec, de Xàtiva, títolat ‘Vi de Llíria’. Es va consolidar al programar ‘Coral romput’ de Vicent Andrés Estellés, recitat per Ovidi Montllor acompanyat a la guitarra per Toti Soler. Molt aviat es va convertir en el centre neuràlgic de l’ambient d’esbarjo del barri del Carme de València, la zona de la ciutat d’atracció juvenil en els temps d’esperança de canvis en les darreries dels anys 70.
Amb sis anys es va convertir en l’únic centre teatral públic que es dedicava a la producció, exhibició, programació i formació de propostes dramàtiques per a la infantesa.
Hi ha tingut diversos directors, a més dels anomenats al 1985, han estat: Rodolf Sirera, que el va codirigir primer amb mi i després sol. Quasi trenta anys amb Vicent Vila, qui el va convertir en centre teatral. José Alberto Fuentes i Josep Policarpo, que el van consolidar com a tal centre teatral dins de Teatres de la Diputació de València, i, actualment, Marylène Albentosa.
Al respecte de la situació actual, en el seu portal web fa tres propostes d’ubicació: a l’antic Escalante del carrer Landerer, a l’Institut Valencià d’Audiofonologia (IVAF) i a un edifici de nova construcció en el solar propietat de la institució provincial al carrer Tomás i Martí. La decisió estarà a partir de recullir les aportacions tècniques i professionals del sector. Una informació que ajudarà els gestors de la diputació a analitzar i contemplar les solucions més viables, els seus avantatges i els seus inconvenients, les estimacions de pressupostos i el seu probable temps d’execució.
L’antic Escalante del carrer Landerer és entranyable, tradicional, cèntric i conegut. Entranyable perquè al 79, en obrir-ho, es va donar continuïtat a un espai, el Teatro de la Juventud Obrera, durant molts anys lloc on es feia sarsuela, teatre aficionat i representacions d’un Betlem de Nadal. Tradicional en haver-hi aconseguit ser una referència cultural i teatral. Cèntric en estar a un carrer dins del radi de que des dels seus inicis ha estat el centre històric de València. Conegut en ser un espai totalment consolidat. Si més no es pot afegir romàntic i històric en, com he escrit abans, va estar el Teatro de la Juventud Obrera i també els 35 anys d’haver estat el més important lloc on es gaudia del teatre infantil i del públic familiar. Però s’ha de tenir en compte que és propietat de la Fundación Patronato de la Juventud Obrera, una institució educativa catòlica constituida en 1883 per Gregorio Gea Miquel i dirigida per la Companya de Jesús, els Jesuïtes i, si bé caldria esbrinar la responsabilitat de la diputació en el manteniment de l’edifici, com s’ha dit està en perill d’enderrocament. Salvar l’edifici em sembla que es cosa dels departaments públics de patrimoni municipal i/o autonòmic, fins i tot, si ve de cas, estatals i europeus. El pressupost de rehabilitació, més el de compra més el d’adequació i actualització tècnica, no deu eixir de Cultura perquè minvaria molt altres accions d’un pressupost que mai no és suficient.
L’Institut Valencià d’Audiofonologia és propietat de la mateixa diputació. Un espai magnífic, ampli, amb mesures més que suficients per a ser un centre teatral, amb sala de representacions, encara que per a remodelar i ampliar, però que serveix com a base. Moltes aules amb distints tamanys. Bons espais a l’aire lliure. Situat a un barri amb zones per aparcar i un dels més familiars de la ciutat. Actualment és un centre per als deficients auditius, que té com a objectiu el millorar la qualitat de vida de la comunitat sorda. Si bé ha de desaparèixer com a tal en ser convenient que l’alumnat amb problemes d’oida no estiga separat dels altres, sinó junt a la resta, amb el sistemes adequats d’integració, doncs ha de continuar com a seu de les persones que acometeixen els estudis, propostes i investigacions al respecte i, a més, no es pot perdre com a infraestructura, sempre necessària, del sector de l’ensenyament.
I un edifici de nova construcció al solar també propietat de la institució provincial al carrer Tomás i Martí, barri de Beniferri, junt a l’avinguda de les Corts Valencianes, al Palau de Congressos, a la Biblioteca Municipal Joan de Timoneda i el Jardó del Polifilo. Nova zona de la ciutat, amb edificis de rècien construcció, amb espais per aparcar els autobusos del públic escolar que ha d’assistir... És, al meu parer, i sens dubte, sols pendent de les estimacions de pressupostos i el seu probable temps d’execució, la ubicació més convenient per tenir, a més, la possibilitat d’un espai teatral d’actual disseny i amb els màxim d’avantatges tècnics.
No és tancar un teatre, és aprofitar l’ocasió per a canviar l’antic i antiquat per un del segle XXI. És obrir, de nou, un nou teatre.
