Aquest dies la polèmica està servida amb les declaracions del Ministre d’Inclusió, Seguretat Social i Migracions, Jose LuIs Escrivá. Sense ànim de treure les seues declaracions de context, el que ha dit, a grans trets, és que a l’estat espanyol cal un canvi de la cultura del treball en el sentit que cal promoure, entre empreses i treballadors i treballadores, la idea que la vida laboral activa pot i ha d’allargar-se més enllà de l’edat legal de jubilació. A més, ha afegit que som una anomalia a Europa, on, pel que sembla, és una pràctica comuna això de prorrogar la vida laboral.
No sabem si aquesta darrera afirmació és certa; sí que sabem, però, que fer una generalització tan contundent, quan a Europa hi ha tantes fórmules de jubilació com països (cadascun d’ells amb una norma específica sobre l’edat mínima de la jubilació, la jubilació anticipada, períodes de cotització i import de la pensió), és un tant agosarat. Si, a més, considerem que aquesta valoració sobre les jubilacions ha d’anar indissolublement lligada a les peculiaritats del mercat laboral de cada país ja no és una gosadia sinó un disbarat.
Així, si seguim el fil, i ja que parlem d’anomalies i disbarats, si el que li preocupa al Ministre Escrivá és la sostenibilitat del sistema públic de pensions i pretén fonamentar les seues propostes fent comparacions amb el context europeu, potser l’anomalia no haja de buscar-la en l’edat de jubilació real. Potser estiga més vinculada a les característiques del nostre mercat laboral i, en particular, a la precarietat laboral i les taxes d’atur.
Una anomalia, sense pal·liatius, és que la taxa d’atur a l’estat espanyol estiga per damunt del 14%, quan a la zona euro se situa en el 7%; que la de persones joves siga del 38% mentre que a Europa és del 16% i que entre les dones, ací siga del 16% i a la zona euro del 8%. Per tant, pretendre garantir la sostenibilitat de la caixa de les pensions amb una hipotètica prolongació de la vida laboral, sense abordar el vertader problema, l’atur, i la redistribució del treball és un altre disbarat.
Una anomalia és que tot un ministre parle de cultura del treball, quan la preocupació dels treballadors i treballadores és molt més bàsica: tindre un treball. Superada aquesta, la següent preocupació és que el treball siga d’unes condicions laborals acceptables. Circumstàncies que no concorren en la realitat laboral de la immensa majoria de les persones treballadores i, per tant, arribats a l’hora de complir l’edat de jubilació, no hi ha cap dubte que l’alternativa de seguir en actiu no és gens atractiva. En definitiva, parlar als treballadors i treballadores de cultura del treball en un context d’un mercat laboral extremadament precari és un altre disbarat.
La mateixa valoració la podem treure si la reflexió la fem extrapolable a les empreses. Si parlem de prorrogar l’edat de jubilació estem assumint implícitament que es tracta de contractes laborals indefinits, quan la tendència de les empreses en matèria de contractació laboral és justament la contrària. Està fora de tota discussió que desprès de la crisi de 2008 i amb les reformes laborals de 2010 i 2012 hem assistit a un canvi en el model de les relacions laborals en què l’estabilitat ha donat pas a la temporalitat o a la dedicació a temps parcial i en què les persones treballadores amb una relació laboral indefinida, han estat sistemàticament substituïdes per persones joves amb vincles laborals més precaris. Un canvi en el qual la classe empresarial es troba còmoda i del qual serà difícil eixir si només es fa una crida a la reflexió i a la responsabilitat social de les empreses.
Arribats ací, potser l’anomalia per excel·lència siga el mateix ministre. No sols perquè es tracta d’un ministre en un govern d’esquerres en què no encaixa el seu discurs sinó també perquè aquest és absolutament aliè a la nostra realitat laboral i social, amb la qual cosa sol estar farcit de disbarats. Com sol dir-se, cada vegada que parla, puja el pa.
