La fita està passant inadvertida: 50 anys del Llibre de meravelles, de Vicent Andrés Estellés. El poeta del poble. El nostre Neruda, segurament. En les pàgines d’eixe llibre cabdal per a la cultura valenciana hi ha poemes que ens han acompanyat a moltes generacions de valencians. Alguns versos han cobrat un significat especial en este últim any i mig. Hui, 9 d’Octubre, quan complim 783 anys junts, és una bona ocasió per revisitar.

I.

“Assumiràs la veu d’un poble

i serà la veu del teu poble,

i seràs, per a sempre, poble”.

El poble –la veu del poble valencià– s’ha fet sentir com mai en el darrer any. Els fets han parlat per les valencianes i els valencians. Front a les turbulències d’altres territoris, la maduresa del poble valencià ha soterrat tots els tòpics que ens perseguien. L’estereotip del “meninfotisme” ha sigut sepultat per a sempre. La resposta a la pandèmia ha generat una nova narrativa per a contar –i per a contar-nos– com som els valencians. Un poble fort, solidari i convençut que ha assumit la seua veu. Sense individualismes. Sense deixar caure al veí ni ser indiferent al patiment alié. Un poble agermanat. No hi ha millor relat identitari que aquell que este trist episodi ha permés demostrar.

II.

“Un entre tants com esperen i callen. Un entre tants.

Un entre tants com esperen, treballen. Un entre tants.

Això ha estat la veu dels valencians durant massa temps. Una entre tantes. Una veu, en el conjunt d’Espanya, estigmatitzada per la corrupció. Massa callada. Arraconada. Ara, en canvi, la veu dels valencians ha adquirit un nou pes. Ara, la veu valenciana és respectada a Espanya. Especialment, arran de la gestió col·lectiva de la pandèmia. La nostra societat civil també ha aconseguit canviar maneres de pensar, menys radials i centralistes, amb el Corredor Mediterrani. A més, som la veu d’un territori que proposa i impulsa una Espanya més còmoda per a tots. Una Espanya polifònica que revertisca cinc disfuncions: l’Espanya unilateral, tant de l’independentisme com del nacionalisme uniformitzador; l’Espanya macrocefàlica de l’efecte capitalitat; l’Espanya injusta de l’infrafinançament i el dumping fiscal; l’Espanya invisibilitzada de les terres que mai compten; i l’Espanya oblidada del despoblament. Ja no som un entre tants. Ens neguem a presenciar una partida estèril i inacabable a Espanya entre Madrid i Catalunya. Som el territori que estén ponts amb altres comunitats, superant partidismes i forjant aliances. I tot ho fem amb un objectiu: propiciar una Espanya més justa, perquè això també millorarà la vida dels valencians.

III.

Ací em pariren i ací estic.

I com que em passen certes coses,

ací les cante, ací les dic.

Eixos versos del Llibre de meravelles, plens de simbol·lisme, ens connecten amb l’autogovern valencià. La gestió de la pandèmia és la victòria de l’Estat autonòmic front a les pulsions recentralitzadores. Este any i mig ha demostrat que l’Estat del Benestar és el millor contrafort contra les desigualtats. Els equips de vacunació han protegit a quatre milions de valencians. En l’hora decisiva, l’autogovern ha estat a l’altura. Per això, la nova generació de Pactes Autonòmics que la Comunitat Valenciana està impulsant ha de partir d’una premisa: els serveis públics han de tindre suficiència financera i equitat. Eixa és la via valenciana. Tots a una veu. Una veu, per fi, respectada.