El 8 de març de 2018 vaig marxar a Màlaga per recollir el premi de divulgació feminista Carmen de Burgos, atorgat per l’Asociación de Estudios Históricos de la Mujer (AEHM). L’altra premiada fou Carmen Peral, guardonada amb el Victoria Kent, pel seu treball sobre violència de gènere publicat al llibre «Madres maltratadas: violencia vicaria sobre hijas e hijos». La lectura d’aquesta obra ens aproxima al coneixement de la vessant més insofrible, sagnant i delirant de la violència que s’exerceix envers les dones: la violència vicària.
Instrumentalitzar els fills i les filles per a infligir dolor i control cap a les dones és una de les formes més extremes i brutals que adopta la violència de gènere. Malgrat el gran desconeixement que hi ha sobre ella, és una de les violències habituals i que poques vegades es denuncia. No es tracta d’una violència aïllada, sinó de la culminació d’un procés de control i maltractament que pateixen moltes dones.
No son poques les veus expertes que denuncien que, encara a hores d’ara, en la pràctica judicial se segueix desvinculant la violència de gènere amb certes accions de violència perpetrades contra els i les menors, excepte en aquells casos on per la crueltat i transcendència del cas es fan més fàcilment constatables. Aquestes víctimes sovint acaben essent més invisibles que les seues pròpies mares, i son l’instrument emprat per part dels pares a l’hora d’aconseguir controlar i dominar a les parelles i ex-parelles sense necessitat d’agredir-les físicament. Els homes que exerceixen el maltracte, davant els obstacles que les lleis i la justícia els hi fiquen opten per exercir aquest tipus de violència amb l’objectiu de continuar practicant violència sobre la parella (ex-parella) a través de l’esglaó més vulnerable: els fills i les filles. D’aquesta manera, i de forma sorprenent, ens trobem homes que durant la relació de convivència de parella mai no es varen fer càrrec de la cura dels fills i filles però que amb el trencament de la relació de convivència amb la parella sol·liciten la custodia (compartida o plena), o bé un regim de visites ampli. Tot açò amb la finalitat de mantenir el contacte amb l’ex-parella com a via per seguir exercint una pràctica de maltractament, ens molts casos mitjançant les criatures o menors.
El nombre de menors víctimes mortals en casos de violència de gènere contra les mares a l’Estat espanyol es comptabilitza de forma oficial des de 2013. Són quaranta-quatre les persones assassinades al llarg d’aquests huit anys, i 21 d’eixos casos han sigut infants que van gaudir menys de 6 anys de les seues vides en ser arravatades pels seus pares.
Enguany els mitjans de comunicació van captar l’atenció pública mitjançant la difusió de casos molt mediàtics, com els d’Anna, Olivia i altres tres papallones a les quals els seus botxins tallaren les ales. No obstant, no hem de perdre de vista que aquest fenomen té una dimensió de major abast per l’extensió que es dóna des dels casos que es mantenen en l’anonimat i el desconeixement silenciós de les criatures que la pateixen quotidianament i que no tenen tot el recolzament institucional que caldria per garantir una protecció efectiva.
Durant l’any 2015 a l’Estat espanyol es va dur a terme una sèrie de reformes legislatives adreçades a millorar les mesures de protecció envers les persones menors i adolescents. Malauradament, aquestes reformes no sempre han suposat un augment en les mesures de protecció. Segons les dades del Consell General del Poder Judicial, a l’Estat espanyol en menys d’un 2% dels casos de violència de gènere s’ha decretat la suspensió del regim de visites, de la mateixa manera que també són molt pocs els jutges i les jutgesses que han dictat la retirada de la guarda i custòdia als agressors com a mesura cautelar de protecció de les persones menors. A més a més, es constata una gran disparitat en l’aplicació de les mesures de protecció en funció de l’òrgan judicial que té competències per resoldre.
Qui assumeix la responsabilitat d’unes decisions judicials que causen una elevada desprotecció i vulnerabilitat de les filles i fills d’aquestes persones? I, mentrestant, algunes de les dones que protegeixen a les seues filles i fills han de carregar amb multes coercitives, advertències de canvis de custòdia i, en el pitjor dels casos, canvis de custòdia i condemnes de presó i multa per delicte de desobediència greu a l’autoritat.
Caldrà fer un pensament col·lectiu i exigir, si més no, la incorporació de la perspectiva de gènere en la formació rebuda per part de les i els operadors jurídics, com apunten múltiples veus expertes ja que com afirma Carmen Peral López, «la llei pot ser justa, però si la seua aplicació no ho és de què ens serveix?»
