El meu avi Faustino va nàixer a Santa Pola, igual que les seues germanes majors Natàlia i Antònia. Va ser un fet casual per la feina del meu besavi, un carabiner murcià de Torrepacheco que, després d’haver estat a la guerra del Marroc i Mallorca, va buscar destinacions més properes a la llar familiar i va trobar en Santa Pola i després Torrevella el millor indret.
Malgrat els escassos 10 anys que el meu iaio va poder disfrutar en pau la seua infantesa abans de l’arribada de la guerra, m’encantava escoltar-lo quan, amb la mirada perduda en l’horitzó com intentant detectar els records entre els núvols blancs del cel, em desgranava un a un els seus records d’infantesa. Les muntanyes, «enlluernadores», de sal de les Salines; la platja en la qual es banyaven- «els xiquets, completament nuets i les mares amb roba»- a primera hora, «abans que arribaren els turistes nacionals» o el port que recorria en companyia de son pare mentre aquest vigilava amb un company qualsevol possible contraban. «Fumaven i xarraven davant de la mar i jo els sentia parlar de política».
Eren els primers anys de la dècada dels 30 i l’escàs salari de carabiner s’intentava compensar amb el lloguer d’una part de la menuda casa en la qual hi vivien a Torrevella a famílies que venien de Madrid. «Nosaltres ens acomodàvem tots en una habitació i els deixàvem les nostres a ells. D’aquesta manera i també ajudant a vendre sabates a un amic de la família que era d’Elx anàvem tirant», em contava.
Al contrari que Rafael Alberti, que mai va anar a Granada, jo sí que he anat a Santa Pola, al seu barri antic, allà on estava el vell quarter i l’església. I també a Torrevella, a eixa casa compartida per estacions del carrer Chapalangarra, on tot el món que coneixia fins aleshores el meu avi va començar a ensorrar-se despietadament el 18 de juliol de 1936. Però això, és una altra història.