Com a tot arreu en els temps que corren, l’any catastròfic fa mutis amb adéus d’espais i personatges de proximitat. Així, el tancament del bar Urbano, afegit ja al magatzem de la memòria contemporània de la bona marxa de Castelló de la Plana. I ho lamento prenent-me un darrer café tallat de l’any, en l’establiment veí, la geladeria Ricardo, regentada per un jove argentí.

Transcorre càlid el café tallat, tan fugaç com el seu aroma, mentre fullejo els diaris –eixe plaer ja massa minoritari, i rescatat fa poc de les urpes de la pandèmia-, i saltejo el temps del món amb el d’eixe racó pròxim, interferit per les converses que s’entretallen a les taules veïnes de la terrassa, on sóc el solitari que llig papers.

En la taula a mà dreta, quatre senyores d’edat mitjana en tots els aspectes, s’assessoren amargament sobre la pertinaç falta de sort en la loteria del Gordo –i en totes les loteries de la vida-, i subratllen cansades sospites de trampa, assenyalant l’administració de l’altra vorera de l’avinguda, a la qual s’atribueixen misteriosos episodis de circulació de diners negres en format de colossals «premis de la loteria», vinculats al personatge C. Fabra.

En la taula de darrere, una colla armada de mòbils dirimeix la importància de la universidad esa –o siga, l’Institut històric d’Educació Secundària de la ciutat, que encara duu el nom de Francesc Ribalta, per un descomunal error documental, que considerava castellonenc al pintor barroc de Solsona. Ignorant tal detall ominós, les cinc joves connectades nerviosament als instruments i desconnectades entre elles, comparteixen només interjeccions i alguna blasfèmia hispànica. Sense tema.

Contra l’assetjament sonor d’eixes addicions, vaig fullejant els dicteris dels diaris sobre les tragèdies o novetats del dia. I em detinc en gasetilles que venen a coincidir amb enyorança crítica d’un esdeveniment dolorós de la comunicació, o siga, de la Comèdia dels nostres anys recents: l’abrupta apagada del programa ‘Late Motiv’, d’Andreu Buenafuente i una colla màgica d’alt nivell, que ha multiplicat el plató més de 919 nits amb un xut col·lectiu de lucidesa tragicòmica. La Comèdia s’acaba, però no fotem, el leitmotiv de «riure és l’única eixida», el monòleg o el diàleg contra la invasió de la banalitat, o siga, la improvisació, la imitació, l’experimentació... tot això o res no es pot acabar mai.