Isabel Olmos, subdirectora de Levante-EMV, relatava en l’article «Bájate la aplicación» de 6 de desembre passat, les peripècies d’un home que pretenia que li atorgaren un passaport covid. La resposta dels funcionaris va ser contundent: el propi ciutadà havia de baixar-se l’aplicació corresponent per obtindre’l. L’home no entenia el telèfon més que per parlar i enviar missatges, però això era totalment irrellevant pels funcionaris. Se suposa que el funcionariat, com la tecnologia que fa servir l’Administració, està al servici del ciutadà i no a l’inrevés, però no és el cas. El telèfon cel·lular que, en un principi semblava una comoditat ja que aportava la independència de la comunicació respecte a un cable, a poc a poc ha esdevingut tirania.
De cap de les maneres estic en contra de les vacunes, ni tampoc de l’acreditació sanitària. És més, considere aberrant tot el magma ideològic que subjau davant els detractors de les vacunes o del passaport sanitari. Ara bé, una cosa és un certificat i una altra que l’acreditació se l’haja de procurar cada individu mitjançant una aplicació: açò implica que cada persona dispose d’un mòbil, tauleta o dispositiu similar i, que a més, sàpia baixar-se l’aplicació o imprimir-se-la. Ans al contrari, l’obligació de l’Administració, en este cas sanitària, és la d’expedir, ella mateixa, el certificat de vacunació. Este hauria de ser el procediment per defecte, i no a l’inrevés. No és qüestió d’entrar en casuístiques, però puc ben assegurar que, la situació referida per Isabel Olmos, de cap de les maneres resulta inusual o esporàdica.
La tirania digital, per suposat, no es privativa de l’àmbit sanitari. Una amiga meua va adoptar una xiqueta de nissaga llunyana. Quan la mare va anar a l’ajuntament per empadronar la criatura, la funcionària corresponent li digué que era impossible... perquè el programa informàtic no tenia prevista eixa situació. Poden imaginar-se vostès la còlera homèrica que va embargar la meua amiga que, en este cas sí, va véncer el fetitxisme informàtic aconseguint que la seua filla fóra reconeguda com a ciutadana del seu poble.
Vostès podran adduir que açò és totalment anecdòtic, que passa molt rarament. No vaig a discutir-ho, però sí he sigut testimoni ocular d’altres mostres molt més esteses d’esta tirania digital. L’última va ser fa uns dies a una estació de Paterna. Una dona em va demanar auxili perquè la màquina expenedora de tiquets s’havia tragat el bitllet de 20 euros però no donava el títol de transport. La confusió de la dona era totalment lògica. Ella, d’acord amb la lògica instaurada en estos sistemes, premia la pantalla; però no en esta ocasió, calia apretar el botó que estava fora de la pantalla visual. Poden imaginar-se la ira de la dona contra la màquina. Més que justificada.
I si açò ocorre en l’àmbit públic no diguem en l’empresa privada. Les càmeres de vigilància que cobrixen els caixers automàtics dels bancs podrien oferir-nos un muntó enorme de situacions patètiques de les persones davant dels caixers; més encara, en estos temps de fusions bancàries on els nous models resulten críptics per una bona part de la població. I no sols hi ha el tema dels caixers, ja que l’absurd digital és una metàstasi immensa, sense límits. La nova situació creada a partir de les fusions exigix, per exemple, que cada client tinga assignat un número de telèfon mòbil exclusiu. Ja no val que les persones dependents deleguen en un familiar, no. Ara s’han de comprar un telèfon exclusivament per poder atendre les operacions bancàries elementals sense haver d’acudir a l’oficina.
Ara bé, la relació més diabòlica entre una institució i la dictadura tecnològica potser recaiga en Hisenda. Si vostè vol acudir a una consulta, o que li ajuden a fer la declaració d’Hisenda necessita aportar un telèfon mòbil. No hi ha la possibilitat de correu postal. Sols un telèfon personal en el què li descarregaran una clau, com tots vostès saben igual no, millor que jo. Se succeïxen els canvis de color polític al capdavant del país, però les inèrcies de la tirania digital, malauradament, continuen.
Mentre escric em ve al cap una escena de This Must Be the Place. Un broker demana a un artista de rock retirat el seu número de mòbil, i este -Sean Penn- contesta que no en té, de mòbil. Més enllà de les bondats del film de Sorrentino -per mi moltíssimes-, el film em reforçava en la meua actitud vital de poder viure sense telèfon cel·lular. Açò ocorria fa, aproximadament, una dècada. Després el cercle digital s’ha estretit sobre mi. Vaig sobreviure fent trampa, aportant el telèfon de la meua dona en els casos extrems ja relatats. En el mentrestant em va donar forces la lectura, ara farà uns dos anys, també en Levante-EMV , edició de l’1 de febrer de 2020, d’una entrevista a la filòsofa Adela Cortina. Afirmava continuar sense telèfon mòbil: la revolució digital fa que, cada vegada més, coste llegir un article o un llibre. Malgrat l’efecte balsàmic de l’entrevista realitzada per Alfons García, al remat he hagut de recórrer, jo pecador, a un telèfon cel·lular.
Pense que, d’alguna manera, la imatge mostrada per Chaplin en Modern Times, de l’home atrapat en l’engranatge de la maquinària industrial és una metàfora perfectament vàlida per als temps digitals que estem experimentant; en l’esmentat article Adela Cortina ho explica àmpliament. Les administracions s’afanen a estendre, conscienciosament, l’àmbit digital en les relacions amb la ciutadania, alhora que el discurs sobre la inclusió arriba a cims insospitats. Les víctimes d’este abús són, a més, els col·lectius més febles, com ara persones majors i immigrants. Els responsables en l’Administració també podrien aplicar-se a fer, almenys, més suportable la dictadura digital: en les seues mans està la inclusió de les noves tecnologies. No pocs ciutadans ho agrairien.
