A meitat del segle passat, –quan l’allau del moviment de persones, que de tots els continents es desplacen per tot el planeta cercant una vida millor, encara no era un fet al País Valencià–, Joan Fuster en el seu llibre Nosaltres, els valencians va voler contestar la pregunta: «Què són – què som – els valencians?» I va donar la resposta coneguda: «Dir-nos ‘valencians’ és la nostra forma de dir-nos ‘catalans’». També va plantejar un objectiu: «els valencians hem de defensar-nos com a poble». Per a Fuster, el catalitzador que faria possible aconseguir l’objectiu seria la veritat delatada: «La veritat –els fets constatables i explícits–, un cop delatada, esdevé consciència, i una consciència desperta sempre revertirà en acció o, si més no, en remordiment» (op.cit. p.20). Els valencians eren els que deien bon dia quan saludaven algú pel carrer i eren majoria al País Valencià en 1962, quan el llibre va ser publicat. Però «La veritat [...] delatada» no va esdevenir «consciència», com la història ha demostrat i, pense, per dos fets.
El primer. Perquè els valencians han deixat constància en el temps de mantindre’s invariables en no sentir-se catalans. Qüestió que, molts anys abans, havia advertit un polític català, el republicà Rovira i Virgili contestant a Prat de la Riba i el seu concepte de ‘nació integral’. En la Revista de Catalunya, núm. 8, maig de 1912, Rovira escriu: «Per a delimitar, mitjançant els criteris naturals, les quatre nacionalitats ibèriques susdites [catalana, basca, galega i castellana] tindríem una feina àrdua i nous problemes es plantejarien. Però la dificultat més forta la trobaríem de la voluntat humana. València, Mallorca són Catalunya, jo també ho crec. Mes si haguéssim de crear l’Estat català, de segur que, per ara i tant, ni València ni Mallorca voldrien ésser-hi; demanarien cada una formar un Estat particular. I no hi hauria més remei que avenir-s’hi. Al cap i a l’últim, per a formar part veritablement d’una nacionalitat, no hi ha prou amb ésser-ne; cal sentir-se’n, i que el sentiment de la nacionalitat engendri el voler o el consentiment de formar-ne part; els mallorquins i els valencians, sobretot per la llengua, són catalans; però no se’n senten i no admeten gaire la unitat pancatalana».
El segon. Hem constatat la falta «d’acció» dels valencians conscients, però què dir dels catalans, votant massivament –fins l’any 2015– opcions programàticament no sobiranistes. La seua acció política, la seua no-acció independentista, ha esdevingut en la pràctica espanyola funcional. Llavors el segon fet del perquè, «la veritat, [...] un cop delatada, esdevé consciència, [...] revertirà en acció» ha fracassat entre els valencians ha estat per la decebedora manca d’acció política independentista dels catalans; pel seu lamentable exemple patriòtic, amb un catalanisme cultural i apolític; per la seua entrega del poder polític, al llarg de tants anys, a l’espanyolisme. Per a tots els observadors, i els espanyols els primers, l’independentisme català ha resultat, fins ara -i ara encara ho és- ser un nyap. Este és l’altre dels motius que d’haver hagut alguna possibilitat d’èxit pels valencians, en allò de: «la veritat, [...] un cop delatada, esdevé consciència, [...] revertirà en acció», esta s’esfumara. La ‘veritat’ no va passar de creença.
Fuster va ser massa Fuster per als pusil·lànimes catalans. La nau que el suecà va voler cercar perquè pujaren els valencians no era tal, era una barca sense veles ni motor, ancorada al port per a fer espectacles teatrals. Si els catalans que diuen bon dia, no han sigut capaços d’embarcar-se en cap nau per a anar a soles pel món, com anava a portar-nos a nosaltres, els valencians?
Desapareguda doncs, en tots estos anys, Catalunya ab intestato com a referència, cal que de nou els valencians, a soles i davant de l’univers, tornem a fer-nos la pregunta: què som, què volem ser i què hem de fer per a no desaparéixer com a poble. Per a contestar caldrà, en primer lloc, delimitar el conjunt de persones que des d’Oriola fins a Vinaròs han de respondre ara al nom de ‘valencians’. Fuster, recordem, ho va delimitar als que havien aprés a dir bon dia: un 78% del total en 1962, un 43% en el 2004. I respecte a l’objectiu: «els valencians hem de defensar-nos com a poble» amb la resposta que va donar, hem vist que no ens n’hem eixit; no ens hem desenganxat; no ens hem enlairat. Continuem dominats i, el poble valencià, continua en perill d’extinció.
Llavors ara en el 2022, la nostra proposta per a delimitar el conjunt de persones que d’Oriola a Vinaròs han de respondre al nom de valencians, és la següent: un resident al País Valencià –nadiu o nouvingut no importa, ja que la terra fa l’ésser– és susceptible d’adquirir el gentilici de ‘valencià’ sí té la voluntat de voler ser-ho, té el compromís d’assolir la seua pròpia llibertat i contribueix activament a l’alliberament polític del poble valencià de qualsevol tipus de dominació; si contribueix a assolir un País Valencià –de persones lliures– lliure i sobirà, si contribueix a l’assoliment de la República Valenciana. Dir-nos valencians és la nostra manera de dir-nos homes i dones lliures d’un País, el Valencià, que el volem lliure i sobirà.
