Dimarts passat, enmig d’un diluvi que ens recordava el poema simfònic de Salvador Giner ‘Es xopà hasta la moma’, es presentava en la Beneficència, el primer número de ‘Rituals’ la nova col·lecció de la Institució Alfons el Magnànim dedicada a la divulgació de la cultura popular. Entre representants de muixerangues, balls de llauradores, fallers, gegants i cabuts, moros i cristians, el Corpus..., Gil-Manuel Hernández, corresponsable de la nova criatura, parlava de la necessitat de fer accessible el coneixement. La fórmula màgica que han trobat es basa en un continent on la maquetació, obra d’Iban Ramon, facilita la llegibilitat combinant amb elegància els recursos de text i imatge. Els autors dels articles s’han fet càrrec de l’altra aposta, la de la lecturabilitat, la comprensibilitat del missatge.

La setmana acabava amb el 25é aniversari de La Nova Muixeranga, la colla d’Algemesí que va decidir innovar la tradició -que és sinònim de mantenir-la viva. Un quart de segle per a celebrar no només la plena incorporació de la dona al món de la festa, també l’esforç col·lectiu per recuperar figures, músiques i balls; el treball més ingent encara de coordinació entre les colles muixerangueres i castelleres i la necessitat d’establir un estàndard, una terminologia comuna i la voluntat ferma de divulgar la nostra cultura.

A les colles històriques La Muixeranga d’Algemesí, els Negrets de l’Alcúdia, els Bojos de l’Olleria i la Mojiganga de Titaigües, s’han anat unint la Carabassota, la Torrentina, la Conlloga, la d’Alacant, la de València..., un esclat que deu gran part a la tasca de divulgació de la Nova Muixeranga i als valors intrínsecs d’una manifestació on tots compten, on tots tenen un paper a jugar mentre el so de la dolçaina i el tabal t’esborrona la pell del cos i de l’ànima.

Parlem de cultura popular, amb minúscula, com un art menor i oblidem que la Unesco ha declarat que són Patrimonis Immaterials de la Humanitat i sobretot que són allò que ens fa poble. Per això mateix, és necessari insistir en la divulgació del coneixement, perquè — com l’amic Joan Borja usa amb saviesa— hem de tindre present que ‘comprendre’ i ‘corprendre’ són verbs íntimament units. És impossible commoure’t amb una cosa que no entens i si bé l’intel·lecte s’estimula amb els coneixements, l’aliment de l’esperit són les emocions.