Mila De Brito viu al Regne Unit, i factura 15.000 euros venent la seua llet de pit a culturistes, per internet». Aquesta és la notícia, i, si desitgen, en posem unes quantes més, de semblants. Des de fa segles, que als éssers humans ens agrada que ens diguen o conten històries i que ens delecten amb coses impactants, i el sexe ho és (d’impactant), tal com ja el Bocaccio trencara motles i ens oferira el seu Decameron (s XIV) amb les seues històries d’adulteris o d’amors turbulents o impossibles... Però, sense voler, ens ve a la memòria quan, encara no fa massa temps, en la nostra infantesa, les xiques no podien eixir de casa si no anaven acompanyades (amb la carabinera: de la mare, la sogra, o una amiga...); o, més seriosament, la necessitat de firma i autorització marital per a actes fora de casa o empreniment d’activitats econòmiques per part de les nostres mares; o el fet que tots admetien «el descanso del guerrero» (deure sexual i servicial) obligat per a les dones. I la llarga cadena d’obstacles a superar: catalogacions d’adulteri o abandonament de la llar, emancipació, plaer sexual, divorci, avortament, el cos és meu...? Sí, el gènere, el sexe, la sexualitat, ha sigut, i és, tema candent en la vida de les persones.

En el fons, la qüestió ha vingut dirimint-se entre «el sexe com a plaer» o «el sexe per a la reproducció». El primer implicaria l’autonomia i llibertat personal, i l’altre, enfocat com a compulsió moral, comportaria obligacions, restriccions i repressions. Clar!, el sexe/reproducció compta amb partidaris aferrissats basant-se en els costums heretats des d’una societat masclista (patriarcal, en diríem ara), i ataca aquells que desitjarien un canvi i evolució d’aitals costums, seguint el mateix desenvolupament del món, que anava a peu o en carro i ara va en avió o en dron, que prenia beuratges màgics sanadors o implorava els cels i ara fa transplantaments de cor, o d’algun braç tallat.

Les conseqüències de tot açò serien, per una banda, l’empoderament de les persones en base a l’exercici d’una responsabilitat i disseny del propi projecte de vida, o, per l’altra banda, el seguiment d’uns codis normatius restrictius que poden dur, per al qui no en siga partidari del sexe/reproducció, un estigma social o una segregació marginadora. L’elecció, moltes vegades, no es fa lliure del tot, perquè hi juguen bastants condicionaments de tota mena, bé des de la societat, bé des de la família, o culturals, econòmics...

I, per si faltava alguna cosa, aquí entra el joc del sistema, és a dir, del neoliberalisme rampant, que tracta d’absorbir-ho i engolir-ho tot. Estem parlant de la comercialització del sexe, del porno, o de la manipulació del plaer (ara, per exemple, hi ha des de webs de producció i consum de contingut sexual a la carta com OnlyFans o SugarDaddy, fins a propaganda dels condons, veges per on, prohibits per l’Església); i també dels intents o missatges repressors en forma d’una moral conservadora (tanmateix, doble moral social: «fes el que jo diga, no el que jo faça»), on se’ns pot presentar el sexe com a perill, com a cosa a evitar, o com a cosa a classificar, en una escala en què a dalt del tot estaria la família clàsica seguidora de les normes restrictives i al fons estarien els qui (ells diuen) perdularis; com voran, sempre estigmatitzant, però en realitat estan intentant retallar drets personals.

Tanmateix, atenció, d’aquesta actitud no es lliura l’esquerra, alguna esquerra. Hem vist debats agressius i desqualificadors fins i tot en el si de moviments transformadors. S’invoquen suposats lobbies de tracta i puterisme, o farmacèutics, s’invoquen grups pedòfils, es parla d’intencionalitats malsanes... per atacar intents de diàleg o de resolucions legals en les qüestions de la prostitució o trans; es fomenta la conspiranoia o la por, que són derives de la dreta. La qual cosa enrareix i talla el necessari debat, debilita els moviments transformadors, i porta confusió, i no solucions, quan el lliure pensar i enraonar hauria d’estar en la base de tot, i no les conjectures.

Va obrint-se camí, en el plànol sexual, que no queda més eixida que reconéixer la lliure iniciativa personal (i la Llei acabada d’aprovar del “només sí és sí” ho corrobora), com a expressió de la llibertat a què aspirem i demanem per a tots, on el sexe, la sexualitat, és una cosa personal, no social, és a dir, els tabús o religions o codis morals només obliguen a qui els adopta o segueix o creu en ells, no a tota la societat.

Si en el passat no es respectava la sexualitat de les persones, no podem quedar-nos ancorats en el pou dels temps, estancats en l’ahir. Millor serà comprendre que el sexe, la sexualitat, és un dret de hui, per a hui, (i no cal dir-ho) per a demà, per sempre.